L’ACOLLIDORA I DESPERSONALITZADA C

La consonant c resulta fàcil d’escriure. Puc dir que em relaxa fer en el paper eixa forma corbada inacabada. També és agradable, si la trobem com a numeral romà. Vaig pensar, des del primer moment, que era un signe defensor. Si apareix a principi de paraula protegix, en tindre forma de braços semitancats, a la resta de lletres d’una paraula. Impedix que  puguen envolar-se o tacar-se.
  Tanmateix, els seus efectes benefactors se’m frustraren quan pensí en l’excessiu valor fonètic que conté. Vaig descobrir que actuava d’oclusiva velar sorda (cullera) i sonora (dracma) i alhora de fricativa alveolar sorda (cel). Intente en la vida estar a bones amb el proïsme però, per molt que vullguem, no sempre podem”anar a missa i repicar” com fa la c. Crec que les lletres no haurien de representar tres fonemes perquè perden la personalitat pròpia. Així ho comprenguí quan, allà pels anys 80, després de tota una vida d’infant escoltant les denominacions País Valencià i Regne de Valencià, em diguérem que érem Comunitat Valenciana, amb c inicial. Tres termes per a un poble és massa. Em recordava al conjunt del veïnat d’una finca més que a un símbol identitari. Sempre he sigut defensor de l’entesa valenciana així que continue creient que algun dia trobarem una fórmula menys despersonalitzada, on estiguem identificats i identificades sense recórrer al terme comunitat, iniciat amb la consonant c.
   No he deixat d’estimar mai els valors de la c però, com he dit, m’he mostrat sempre contrari al que suposa despersonalitzar qualsevol societat amb la definició de comunitat o com siga. Potser per eixa raó em preocupa el problema català. La sentència d’un juí, a la qual cal respectar, no és solució de res. Les persones sentenciades representen quasi la meitat d’un poble ferit. Hemorràgies com eixes sols es curen amb diàleg i ganes de superar els problemes. Hem de pensar que en la societat, com en la llengua, cabem tots i totes. Estos dies en el taller de Josep Lacreu dedicat a la transcripció de textos orals, organitzat per la tècnica i companya Bàrbara Sales de Montcada he entés que l’escriptura no sols és el respecte de la norma sinó que ha de tindre en compte la realitat fonètica del carrer. És el mateix que, d’una altra manera, promou l’entitat Taula de Filologia Valenciana a través de les seues Jornades, com la celebrada ara a Alaquàs.
   En definitiva, brindem pels valors positius de la lletra c com a símbol acollidor. No ens acosten massa a les possibilitats despersonalitzadores que també pot assumir esta consonant. Si neutralitzem les  vides i la identitat de les nostres societats, acabarem per no existir. El pitjor és que les persones invisibles no poden ser valorades. No deixem mai que ens facen desaparéixer perquè: si no som, no serem, ni viurem amb dignitat.

ELS ENTREBANCS DE LA LLETRA M

Lluís Mesa
   Hi ha lletres que, especialment quan estàs aprenent a escriure, et fan patir. Una en va ser, per a mi, la m. Des del primer dia que agafí la llapissera, vaig estar obligat a escriure-la sovint perquè és la inicial del meu primer cognom. No forma un signe curt i et fa dibuixar unes gepes que, com si foren un parell de tanques, et ralentitzen l’escriptura. Vista a distància, pareixen dos entrebancs que no et deixen continuar. Eixe fet em fa pensar que la vida està plena d’obstacles. Alguns els creem, quan realment no tenen importància. Contràriament, uns altres no volem vore’ls i són perjudicials.
  En política, el poble ha quedat fart dels lleugers entrebancs que han impedit el pacte ràpid de les forces progressistes, quan se sabia quin era el final. La situació, una miqueta ruboritzant de l’ajuntament de València, hauria de fer pensar els dos partits afectats. També el pacte de Guadassuar, un mes després de triar alcalde. Cal augmentar, doncs, la cultura pactista. La ciutadania demana que s’ensenyen a fer-ho ràpidament.
   Apareixen també en la nostra societat entrebancs lingüístics evitables. A vegades, quan no es coneix massa el valencià, s’opta per solucions complicades que suposen l’invent de paraules. Per exemple, l’altre dia, en una preselecció fallera de València, una presentadora digué a les falleres que anaren a l’assient. De segur, haguera estat més fàcil triar el terme cadira, així s’haguera evitat el problema d’inventar vocables.
   Hi ha entrebancs seriosos, com el de la cura del medi ambient, que no tractem realment com és. La problemàtica de la contaminació de les platges valencianes és greu i va més enllà del fet que no s’hi puguen banyar turistes. Tant de bo tornen a l’aigua de seguida i no hi sorgisquen altres incidents. Però eixe símptoma el que indica verdaderament és que sobresaturem la mar amb abocaments. No tenim, doncs, una altra solució que ser autosostenibles, ja que no deixem temps perquè la natura es regenere.
   Existixen uns altres entrebancs davant els quals ens tapem els ulls: la fam del Tercer Món, les dictadures cruels en els països subdesenrotllats, el no reconeixement dels drets de la dona en el món àrab, o el menyspreu cap al poble sahrauí. Estes són algunes de les greus situacions que hauríem de mirar amb serietat i preocupació.
   En definitiva, hem d’entendre on estan els problemes de la humanitat. La lletra m, amb les seues elevacions, és un signe il•lustratiu de com assumir-los. Perquè, a més de dos entrebancs, dibuixa dos túnels en la part inferior. Ells poden ser el ràpid camí on trobem solucions. Així que triem i resolguem les autèntiques problemàtiques. Les nostres humils actituds creen la força per a superar qualsevol greu entrebanc humà.

EL DÍGRAF NY: EL TRIOMF DEL DUALISME I LA CRUÏLLA

Lluís Mesa
   La combinació de lletres, a voltes, genera fenòmens interessants. Per a mi, entre els  més cridaners està el dígraf. El fet que s’agrupen dos lletres per a representar un únic so significa que  lliuren solidàriament la seua personalitat per a crear un so diferent.
   Però, si hui propose als amables lectors i a les amables lectores obrir la porta a l’esforç solidari dels dígrafs, és perquè n’hi ha un dels quals, per un parell de motius, em trobe especialment orgullós: la ‘ny’. El primer és perquè ens identifica, ja que unes altres llengües no el tenen. Per a entendre la segona raó, cal dir que un dels seus components, la ene, forma part de moltes paraules genuïnes valencianes. L’altre. la i grega, ara apareix sobretot en estrangerismes. Eixa realitat em fa pensar que actualment la ‘ny’ suposa un espill clar de la vida. En ella es veu que res és pur en el món.
  La idea que tots els pobles som el resultat de confluències em fa recordar el llibre De Impura Natione i als seus autors: Eduard Mira i el desaparegut Damià Mollà. La publicació de l’obra el 1986 va marcar una fita per a definir la nostra identitat. La recorde il·lusionadament. Després d’anys de discussions entre els sectors valencianistes irreconciliables, es plantejà com a via de solució als conflictes l’entesa i el dualisme. Deien estos autors que València “és frontissa, és cruïlla, ròtula, balancí”. L’heterogeneïtat, segons ells, ens enriquix. Suposa una oportunitat i no un entrebanc.
  Tal vegada, per eixe motiu, em costa acceptar la polèmica que crea en alguns sectors l’aplicació del plurilingüisme escolar, ja reconegut pel govern de Fabra el 2012. Més enllà d’aspectes legislatius o polítics, significa que l’alumnat podrà estudiar amb igualtat de condicions els dos idiomes propis i l’anglés. És una manera de protegir el bilingüisme, de mostrar-se heterodox i heterodoxa i d’integrar-se en el món.
   A més, trobe que l’esperit crioll que representa la ’ny’ caldria que formara part de les nostres actuacions. En la societat, no sols hem de respectar les persones que considerem diferents sinó considerar-les part de nosaltres. Les discapacitats, les opcions sexuals o la migració no estan per a viure-les en una aula a banda, en un barri apartat o en un submon tancat. Les diferències són parts constitutives de les societats.
  En definitiva, alegrem-nos de tindre la nostra ‘ny’ perquè és l’element que ens fa oblidar el purisme i l’ortodòxia. Tots dos són negatius. Sols aprofiten per a fomentar els autoritarismes, la violència i les xenofòbies. Mirem-nos, doncs, com a cruïlla o encreuament de camins perquè eixa actitud ens farà més tolerants. No oblidem que sempre som i serem el resultat de la fusió de cultures, llengües i civilitzacions.

LA SILENCIADA H I LES VÍCTIMES DEL METRO

   Lluís Mesa

L’altre dia, en l’assaig de l’acte d’homenatge a Paco Muñoz a Estivella, el director  Josep Miquel Martínez recordava que el silenci és música i que cal saber-lo interpretar. Llavors em va vindre al cap el fet que en el nostre alfabet tenim una consonant silenciada que hem de valorar. Es tracta de la lletra h. Alguns i algunes no la tenen en compte. No recorden que en valencià es pronuncia hac i que a voltes té un so consonàntic que es diu h bufada o aspirada.
   En la vida hi ha encara moltes veus mudes, com la huitena lletra de l’alfabet. Són aquelles de les dones callades en els països àrabs i en el planeta, o les dels hòmens homosexuals que poden ser condemnats a mort en 11 països de la Terra.
   L’actualitat també ha intentat emmudir la veu de les persones migrants. Tenim el cas de la detenció a Itàlia de Carola Rackete per a castigar la seua heroica entrada en vaixell amb 42 migrants. Es troba l’exemple del tràgic silenci del salvadorenc Óscar i la seua filla Angie Valeria en ofegar-se al riu Bravo, quan intentaven arribar als EUA.
   En la política valenciana hi ha veus emmudides injustificadament. La tanca electoral del 5%  impedix que, aquella part de l’electorat que vote al partit que no passe d’eixe percentatge en el territori, estiga representada en les Corts Valencianes; mentre que per a tindre veu en el Congrés dels Diputats sols cal el 3% dels vots de la circumscripció.
   Malgrat tot, davant eixa realitat silenciada, hi ha lloc per a l’esperança. L’èxit, per exemple, de l’Associació de Víctimes del Metro del 3 de Juliol, després de tant de temps de concentracions callades per l’administració a la plaça de la Mare de Déu de València, és un símbol de lluita. Vaig tindre la sort de participar-ne. M’incorporí tard,  però recorde: quan n’érem pocs i poques, l’última concentració amb el periodista Ébole o l’emocionant moment de retornar el nom a l’estació de Jesús. Mai oblidaré l’entrada de Beatriz Garrote a l’agonitzant Canal 9, ni deixaré de rellegir el llibre de Laura Ballester,”Lluitant contra l’oblit” o d’escoltar Alabajos o Monleón. Guardaré amb estima la meua camiseta negra dedicada a les víctimes i el record del dia que la duguí a l’acte de nomenament del president Puig l’any 2015. El silenci, doncs, acaba per parlar i té dret a ser reconegut en la lletra h i en  l’associació de víctimes del Metro del 3-J.
   En definitiva, no amaguem ni menyspreem el valor de cap consonant. Encara que siga silenciosa, és nostra. Mantinguem la lletra h. No ens importe que siga muda. No ens oblidem dels qui no poden parlar. Posem-los la nostra veu perquè es veja que són reals  i tenen dret a la justícia. El silenci no pot ser mai l’oblit.

EL FONS DE LA VOCAL U

Lluís Mesa
   La u és l’última de les vocals. Va nàixer en l’edat mitjana a partir de la ve majúscula  i per tal de diferenciar els dos sons. A parer meu, té una peculiaritat. No sols està oberta per la part superior sinó que, si eres capaç d’aguaitar, veus que té una bona fondaria, comparable a la de la ve, i on pot amagar-se de tot. Per eixa raó hui, la vint-i-unena lletra de l’alfabet m’inspira a pensar amb el que amaguem en el fons de la vida.
   Si comencem pel món de la política, podem intuir com els que vingueren a carregar-se el bipartidisme comencen a amagar missatges. El grup de Ciudadanos no en mostra tants relacionats amb la transparència i el reformisme com adés. Ja no parlen quasi del canvi del sistema electoral ni de la dissolució de les diputacions. El discurs repetitiu contra els abusos del nacionalisme català ho amaga tot .A l’altra banda, està Podemos. Aquella força esperançadora que volia trencar els abusos del sistema, ara es dedica a perseguir els dirigents i a crear la seua pròpia casta. Totes dos forces continuen sent dignes de respecte, i si es vol d’admiració per com sorgiren, però potser en el seu fons, paregut al de la lletra u, comencen a amagar temes que ja no els interessen.
   També la societat tapa misèries o realitats. Un cas n’està relacionat amb el tema de la sostenibilitat. L’encoratjador avanç dels cotxes elèctrics, per exemple, amaga que el seu consum energètic no contaminat, prové de fonts no renovables. El progrés dona suport, doncs, al monopoli de les companyies elèctriques. Un altre cas és la penalització del consum de bosses en els comerços. Mentrimentres les botigues i supermercats ho complixen, els mercats ambulants autoritzats pels ajuntaments no ho fan massa i embruten els carrers desmesuradament, sense pagar les mateixes contribucions que les tendes. Què passaria si una botiga tirara cada dia tant de fem com ho fa una paradeta?
   Els estats tampoc no s’escapen d’amagar problemes. Les civilitzades nacions de la Unió Europea, tapen la qüestió dels exiliats i dels immigrants. Feren invisible la qüestió síria i continuen sense mostrar el sentit humanitari quan arriben pasteres. Les actuacions del Papa Francesc i la resolució davant l’arribada de l’Aquarius són honroses excepcions que haurien de ruboritzar els caps d’estat europeus.
   En definitiva, la lletra u permet que els governants, la societat i nosaltres mateixos amaguem misèries en un fons. M’agradaria que no abusarem d’eixa actitud perquè al remat els pobles que invisivilitzen el que no volen, dins d’eixa lletra o en qualsevol lloc, comproven com tot esclata, rebenta i esguita agressivament. Per tant, no busquem fons per a amagar i tractem de trobar la resolució dels problemes.

L’ESTRANGERA VE DOBLE

Lluís Mesa
   La  lletra vint-i-tres de l’alfabet és la ve doble. L’AVL diu que “s’usa en certes paraules procedents d’altres llengües” la qual cosa és el mateix que expressar que és un mitjà per a introduir mots d’altres idiomes en el nostre. Soc dels qui pensa que sols l’intercanvi de la diferència ens fa més tolerants i lliures, així que no em desagrada.
   He de reconéixer que de menut la w em costava d’escriure. Però mai en neguí a fer-ho. Considere que l’entrada de nous vocables d’unes altres llengües també ens enriquix, encara que n’hi ha qui els rebutgen. Resulta molt fàcil tirar la culpa dels nostres problemes a tot el que vinga de fora  Alguns i algunes no volen recordar que abans de veure persones immigrants hem sigut nosaltres emigrants.
  El concepte menyspreatiu d’estranger ens fa reflexionar al voltant dels qui critiquen la diferència en les persones. En esta setmana de l’orgull, encara hi ha qui pensa que la celebració festiva d’una manera de ser resulta innecessària. Potser preferirien que els ciutadans i les ciutadanes agredits físicament o psíquicament no es manifestaren alegrement i mostraren durament les seues ferides. Llavors els dirien victimistes.
   Hi ha moltes altres maneres de menysprear a l’altre. Tenim el cas del bullying o assetjament escolar del qual tant es parla. No es pensa que, abans d’arribar a situacions extremes, existixen xicotetes marginacions en els patis escolars. Molts pares i moltes mares no volen reconéixer que els seus fills i les seues filles són creadors de microdiscriminacions. Ho dic amb coneixement de causa.
   A més del que s’ha dit, també el menyspreu al forà es viu a casa. Ací, a voltes, es  veu estrangera a part de la nostra identitat. No cal anar lluny per a trobar-ho. Per exemple, en un procés selectiu d’una població valencianoparlant de l’Horta Nord es deia que  “Las acreditaciones de dichos cursos, seminarios, etc. deberán estar en castellano o traducidas por la propia institución acreditante.” Com s’explica que un certificat escrit exclusivament en valencià no puga ser valorat? A vegades, ens omplim la boca de la paraula bilingüisme per a evitar que les dos llengües tinguen la mateixa consideració.
   En definitiva, la ve doble és el millor símbol per a entendre que tots i totes, independentment dels nostres principis i procedència, som part d’un mateix tot, del nostre alfabet. No la mirem, doncs, pel fet que aprofite per a escriure paraules de fora sinó com a un element de la nostra llengua. En el món no hi ha persones estrangeres sinó éssers humans. No ho oblidem.

LA DOBLE MIRADA DE LA B

Lluís Mesa

   Sempre he pensat que la lletra b era una finestra per a mirar mons. He cregut que la part circular era una lent sostinguda per un mànec. A més, quan apareix en forma de majúscula, em sembla que el monòcul es transforma en unes ulleres. Així, amigues lectores i amics lectors permeteu-me que hui m’arrime amb esta idea a la segona lletra del nostre alfabet.
   He de reconéixer que m’estime la sonoritat de la ve baixa però que gràficament m’aporta més la seua companya major. Em fa pensar que en la vida hem de buscar una altra perspectiva a la nostra. Jo molt sovint, per a fer-ho, puge al Garbí. Allí, amb la companyia de l’ermita i l’altitud, ho trobe tot diferent. L’altre dia, per exemple, en la muntanya, em vingué al cap un pensament: per què en el diccionari de l’AVL hi ha paraules amb doble visió com ara regidor/a i la seua sinònima edil no la té?
  En esta setmana d’investidura del nou govern i d’inici del treball parlamentari, hi ha més raons per a no oblidar la necessitat de la doble mirada. Per una banda tenim la nova presència en el parlament de l’extrema dreta representada per Vox. Suposa el perill que triomfe eixa visió unipersonal de la nostra societat. La creença que sols es pot veure tot d’una manera.
   Per una altra part, es troba el fet de l’avanç del socialisme valencià. No és ni negatiu ni positiu, tan sols democràtic. Però tots i totes hem vist com s’han comportat els governs majoritaris i absoluts en estos últims 40 anys. La dreta, quan ha guanyat en les urnes, ha obrat sense consultar res a ningú. L’esquerra triomfant, abans del 2015, no va tindre molt en compte els valors positius de la resta de forces progressistes. Va creure que sols el progressisme era ella. Ara, entrem en una segona part del govern del canvi, on una de les forces és més forta, Cal confiar que eixe poder, destacat però no absolut, no siga aprofitat sols per a diluir les altres forces sinó per a fer créixer el sector progressista valencià.
   En definitiva, és bo caminar per la vida amb la nostra visió madurada i reflexiva però sense oblidar que no hi ha visions úniques. Intentem acostar-nos a unes altres mirades i pensem que la lletra b n’és una bona inspiració. A voltes veem sense mirar. Així que com deia l’estivellenc i enyorat amic Josep Maria Blasco “als ulls indiferents de cada dia caldria afegir de tant en tant la mirada de l’ull que pensa i la del cor que sent i enyora”.

LA LLETRA I, HUMIL I ELEGANT

Lluís Mesa
  El primer contacte seriós amb les lletres no va estar positiu. Tenia 5 anys. M’obligaren a fer un examen en un col·legi religiós per a entrar a l’EGB. Allí vaig obtindre el  primer suspens escolar. Recorde que hi vaig confondre el número 1 amb la lletra i. A correcuita, pel mes de setembre, mos pares em buscaren una escola. Trobaren un col·legi “nacional”. Des d’aleshores, sortosament, he estudiat en el sistema públic.

  Si esta vivència personal té sentit confessar-la, és perquè hi vaig saber que la i llatina té una imatge modesta. No és gran ni s’escriu amb signes cridaners. Eixa és la qüestió per la qual, en l’edat mitjana, se li va incorporar un punt amb la intenció de veure-la millor. A més, la llengua la dotà ocasionalment d’una imatge elegant quan va incorporar-li, en determinants casos, la dièresi. La penúltima vocal, doncs, ens fa pensar en la necessitat d’actuar en la vida amb humilitat i mostrar l’elegància per a les ocasions, a través dels dos punts. La persona humil, com deia l’estimada Imma Cerdà en està secció, ens fa la vida més fàcil.
   Eixa actitud l’ha tinguda el Valencia CF. Amb tota la humilitat del món, s’ha enfrontat davant un Goliat en la final de la Copa del Rei. Al remat, no sempre el que sembla ser gran ho és en totes les ocasions.
  També els partits polítics haurien d’actuar amb humilitat, ara que han acabat les eleccions locals. Conec una candidata que presumia, abans de votar, que era la nova alcaldessa. Potser si haguera sigut humil, ja ho seria. En el cas del Cap i Casal, també la política ho ha de ser. Compromís no es pot quedar amb la victòria. Ha de tindre humilitat i assumir que ha estat a un pas de puces de ser superat per les dretes. Tampoc els socialistes han de pensar sols amb l’augment electoral. El gran màrqueting aplicat a la seua líder tenia la missió de crear una alcaldessa. Els Populars no poden voltejar campanes per encapçalar l’oposició. Amb humilitat, han de manifestar que ja no són els més votats. Els de Ciudadanos s’han d’alegrar humilment. El seu cap no ha sigut capaç de mobilitzar, com volia, l’electorat. Tampoc l’extrema dreta pot quedar-se amb l’alegria d’entrar al consistori perquè no són la clau d’un tripartit.
   En conclusió, esta societat necessita humilitat, com la i llatina, en el mercantilitzat món de l’esport i en la política. La ciutadania està farta de les reivindicacions victorioses dels partits. Les actituds humils i el reconeixement del que no ha funcionat bé s’agraïx. La persona humil irradia una personalíssima elegància que mai no tindran els grans.

LA MARCA DE LA X

 Lluís Mesa i Reig
   Hi ha poques consonants tan pluriocupades com la x. Pot actuar com una fricativa palatal fricativa sorda (Xàtiva), palatal africada sorda (xiquet) o pronunciar-se com una/ks/ o /gz/. Forma part del dígraf final – ix o del tx. A més té una doble pronunciació: iscs o xeix.  Eixe fet fa que algunes voltes la seua pronúncia genere un embolic digne d’una reflexió del mestre Josep Lacreu. Tanmateix, si hui la nostra convidada d’honor resulta especial, és per la seua capacitat de ratllar i assenyalar.
   Qui no ha fet algun imprés on haja estat necessari marcar la x? Quantes vegades l’hem emprada per a ratllar un text? Jo ho he fet, encara que no m’agrada. Em recorda a tot el que significa manar o censurar. Trobe que hi ha maneres més amables de realitzar-ho.
  També cal dir que, en alguns casos, la x vol mostrar-se respectuosa i captivadora. És, per exemple, quan s’empra en la declaració de la renda a través de la campanya “X Tants” per a manifestar la preferència a favor del manteniment de l’església catòlica. En eixe cas, s’oferix una imatge amable de la religió per a guanyar-se i responsabilitzar el contribuent i la contribuent. Està molt bé però esta confessió podria manifestar-la també en altres temes. És el cas del respecte a les persones catòliques valencianoparlants per a les quals es nega la missa en la seua llengua. És fort que encara els textos litúrgics de l’AVL no siguen reconeguts. Molts capellans es mostren respectuosos amb els valors lingüístics de les minories d’altres continents per a propagar la fe i no entenen que també cal difondre-la en valencià. Per exemple, després de més de 20 anys de missa en valencià en el meu poble, encara cal explicar els rectors nous de la importància de l’ús la llengua en la missa. Si volen ser pròxims a la realitat, almenys han de tractar-la amb la consideració que té en la societat actual. Els xiquets i les xiquetes són ensenyats en valencià però no tenen l’opció de pregar en eixe idioma.
  Retornant a l’ús tòxic de la x, he de dir que em negue a marcar amb esta lletra ningú pel que és. ¿Per què mirem encara de manera diferent al votant d’un altre partit? ¿Per què marquem inconscientment als qui porten un pírcing o a la persona migrant per si són perilloses? Volem marcar i no desitgem que ens marquen.
   En definitiva, caldria llevar-li responsabilitats a la x. En la vida, és millor indicar que marcar. Hem de buscar altres signes gràfics més amables per a manifestar opcions i respectar. De segur que modificar algun ús i abús de la x ens farà persones més tolerants

L’ABRAÇADA DE LA LLETRA O

Lluís Mesa
No pensava que algun dia estimaria la vocal o. Em va costar d’escriure correctament la lletra 15 de l’abecedari. No aconseguia tancar perfectament la figura. Recorde que la mestra Elisa del Saler em posà com a deure retallar-la fins que la fera bé. En els anys de l’EGB, doncs, vaig saber que era complexa de crear. No pot tindre pics. A mi sempre me n’eixien. Eixe fet em va fer pensar. La mirí tant que, al remat, hi vaig vore dos braços fusionats, sense puntes. Formaven una intensa abraçada unida perfectament.
  El cercle és la unió de persones en un rogle, l’anell d’una parella que s’unix i també la vocal o. Realment esta és una forma condemnada a entendre’s sense cantoneres ni formes quadrangulars. Com a monitor de temps lliure, sempre he plantejat jocs de presentació amb cercles o rogles perquè els xiquets i les xiquetes es coneguen millor. He pensat que cal potenciar la figura circular i la forma de la vocal o per a retrobar-nos.
   Ara, al bell mig de la campanya electoral local, és un bon moment per a recordar que és positiu tindre present el que significa la lletra. Allà on es pensa, simbolitza l’abraçada i el pactisme per a fer una gestió més plural. Va estar viva en política, concretament en la transició, quan la cultura del pacte fou destacada. En passar, l’esperit de la o desaparegué. Primà el transfuguisme i el trencament de forces polítiques per interessos personals. Tanmateix, hem vist com esta legislatura local tot ha canviat una miqueta. Han sorgit pactes i governs plurals. Cal destacar, per exemple, el tripartit de la Nau, el quadripartit de Sagunt o la singular iniciativa de Benavites, on el popular Carlos Gil va integrar l’oposició en el govern. És fructífer, doncs, que els partits miren més enllà dels seus programes i treballen per damunt de les diferències. A més, este va estar el missatge de la ciutadania l’any 2015, cansada ja de les majories.
   Cal dir que no tot ha estat llum en el pactisme. Els bipartits no sempre són sincers. No és fàcil pactar. Puc posar-ne dos exemples diferents. A la població d’Estivella dos formacions han governat amb sinceritat i sols mirant les necessitats de la ciutadania. No ha passat el mateix al municipi de l’Horta on treballe. Un partit ha intentat gestionar àrees que corresponien a l’altre. Eixe fet demostra que la política és imprevisible.
   En definitiva, confiem que en les pròximes eleccions el valor de la lletra o estiga present. El pactisme, independentment del seu signe polític, és enriquidor. Deixem-nos  abraçar. Formem sempre una sincera o que ajude a conciliar les nostres diferències.

Sobre mateix

Atenció a MATEIX, MATEIXA, MATEIXOS, MATEIXES!

++ Evita l'ús de mateix, mateixa, mateixos, mateixes com a pronom. Canvia’l.

Opció 1:

Hui s'ha fet l'inventari. El resultat *del mateix ha sigut que no s'ha trobat a faltar res.

Hui s'ha fet l'inventari. EL RESULTAT ha sigut que no s'ha trobat a faltar res.

Opció 2: Van anar al centre per a matricular-se *en el mateix.

Van anar al centre per a matricular-s'HI.

> Ja s'ha iniciat el termini per a presentar les licitacions; la setmana que ve s'emetrà la resolució sobre *les mateixes.

 ---> Ja s'ha iniciat el termini per a presentar les licitacions; la setmana que ve s'emetrà la resolució sobre ESTES / AQUESTES.

++Propi no és mateix.

Les assignatures són difícils per la *pròpia complexitat del pla d'estudis.

---> Les assignatures són difícils per la MATEIXA complexitat del pla d'estudis.

Faran l'avaluació els *propis professors.

 ---> Faran l'avaluació els professors MATEIXOS.

++Estos també estan bé:

> Hi ha els MATEIXOS ordinadors que a la universitat.

> Ens rebrà la directora MATEIXA.

> Sempre s'ha fet el MATEIX.

El sentit correcte de propi el podeu veure en esta oració:

Viu a casa amb els seus fills PROPIS i els de la seua dona.

LES LLETRES G I J: IGUALS I DIFERENTS

Lluís Mesa
   Una de les lliçons que s’estudien en valencià està relacionada amb la diferent escriptura del so palatal africat sonor. Dit d’eixa manera, despistem a gran part de les lectores i dels lectors. Però potser si ens referim a les regles per a escriure la g o la j en una paraula ho entenguem millor. A voltes, dubtem quina cal emprar però sabem que són dos lletres per a un únic so. Una realitat que ajuda a introduir-nos en la reflexió de hui.
   Este parell de consonants formen part dels nostres llibres i suposen un exemple per a explicar el que ha d’imperar en la societat. Escrites semblen diferents però representen un fonema. És com el nostre entorn: ple de distintes maneres de viure però totes amb la mateixa essència humana. Resulta fàcil de comprendre. No obstant això, encara moltes persones ho neguen. Recorde quan vaig assistir a la manifestació de l’Orgull amb la meua filla. Una senyora em va dir: “¡Que pena de nina!”. Era com si li sabera mal que una menor com Aitana coneguera que el món està format de realitats diferents.
   Han passat molts anys de la Declaració dels Drets humans i encara ens encabotem a fer que la diferència siga motiu d’exclusió i de violència. Els integrismes religiosos continuen matant, com recentment a Ski Lanka. Fins i tot els mateixos pobles que han sigut agredits històricament, no dubten a aplicar el que han patit. Allí està l’aptitud dels jueus contra els palestins. Tenim prop també l’oblidada realitat sahrauí.
   No cal anar lluny per a comprovar les enfrontades postures de “blavers” i “catalanistes”. Dos maneres d’entendre el món/país/regne/comunitat que han actuat com si foren irreconciliables. Al remat totes dos, com les lletres j i g, representen un mateix poble o fonema. La diferència, doncs, no ha de ser excusa per a la violència. Recorde en l’any 1989 quan, com a president de falla, el meu primer acte fou anar a la processó cívica del 9 d’octubre. Ens agrediren i acabàrem en l’hospital per ser diferents.
  En definitiva, tots i totes tenim el dret a viure com som i volem ser. No es tracta de dir que respectem la diversitat sexual, racial, social o política sinó d’actuar amb respecte i normalitat. Les lletres j i g pareix que fan diferents les paraules però no és així. Al remat les pronunciem iguals. Actuem així en la vida. Per molt que ens separe, les nostres diferències mai poden ser argument per a la violència. Pensem en la j i  la g, cada vegada que visquem una discriminació. No oblidem que signifiquen un mateix fonema i tinguem en compte que este es diu: ésser humà.

Premis Apte

L’editorial Àrbena convoca els “Premis Apte” d’unitats didàctiques per a l’ensenyament del valencià en la formació de persones adultes.

Si tens una unitat didàctica que creus que funciona molt bé per a l’ensenyament del valencià, aprofita per fer-nos-la arribar i participaràs en un concurs amb altres unitats.

1.  Els “Premis Apte” tenen com a objectiu la promoció dels treballs didàctics relacionats amb l’ensenyament del valencià i premiar els més innovadors.

2.  La unitat haurà de servir per a preparar els nivells de valencià de les proves: A1/A2, B1, B2, C1 o C2.

3.   Hi haurà dos premis, el primer, dotat amb 200 €, s’adjudicarà a la unitat que l’equip editorial considere més adequada, innovadora, didàctica, completa i arredonida. El segon premi serà de 100 €.

4.  El termini de presentació finalitzarà a les 23.59 h del 21 de juliol de 2019 i s’han d’enviar a editorial@arbena.es.

5.  L’acte de lliurament dels premis s’anunciarà amb la suficient antelació i se celebrarà abans del 19 d’octubre de 2019.

6.  Les unitats didàctiques han de tindre una extensió mínima de 30 pàgines i una màxima de 40. Es presentaran en Arial 12, interlineat d’1,5 línies. Si hi ha taules es podran presentar en Arial 11 i a un espai. Es podran presentar en qualsevol dels formats de text: doc, docx, odt, pdf, etc. Es presentaran sense il·lustracions, que es podran suggerir en un document annex.

7.  L’editorial es compromet a eliminar totes les unitats didàctiques que no siguen premiades dels ordinadors on hagen estat allotjades. Per a la qual cosa contactarà amb cadascuna de les persones participants.

8.  En la unitat didàctica s’hauran de treballar els aspectes que es consideren oportuns dels continguts temàtics i comunicatius i dels continguts lingüístics del nivell escollit del Marc europeu de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar.

9.  En les activitats plantejades n’haurà d’haver, com a mínim, una de comprensió oral, una de comprensió escrita, una d’expressió i interacció orals i una d’expressió i interacció escrites.

10.  L’editorial podrà, amb l’acord posterior dels autors, editar els materials premiats i els no premiats. Els materials editats rebran els drets d’autors que s’acorden.

Paiporta, maig de 2019

Aptes

¿Per què fem els aptes?

·  Perquè volem que vages a les proves amb la seguretat que necessites.

·    Perquè practiques abans tot el que pugues.

·    Per això hem creat una col·lecció de llibres basats en les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, de les escoles oficials d’idiomes (EOI) i de les universitats (CIEACOVA).

·   Per això hem fet cursos complets que millorem amb la nostra experiència com a professors, perquè un curs ha de ser útil i eficaç.

Apte+ Proves B2

 Proves Apte+ C1 2a edició

 Apte+ Proves C2

Apte+ amb proves C1

“El catalanisme té en compte el valencianisme?”

Pertany al capitolet 2.4 de l’assaig presentat la setmana passada, obra d’Abelard Saragossà, explícitament dedicat a “Un mestre del valencianisme: Vicent Soler”. Recordem: un diàleg interpartidari..., tan just i necessari...
De bell nou la crítica al “valencianisme unitarista” –que fomenta l’autodi d’aquelles 3x4 acadèmiques formes genuïnes– per al qual “totes les coses que venen de Catalunya són bones”. L’Abelard poua de l’article de Vicent Soler “Catalunya i València, sempre distants?”; on explicita “quatre errors en què el catalanisme ignora la societat valenciana”: 

1r) en la bandera, per aquella unilateritat del Parlament de Catalunya en definir la senyera com a compartida amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó. “Sense prendre en consideració els afectes que podia tenir arreu, particularment entre els valencians, que ho patiren en carn viva”. En podem dir “efecte papallona”?

2n) pel que fa a l’Eix ferroviari Mediterani, ens torna a retreure la catalana petició que arribi fins a TGN, en lloc de coordinant-nos perquè “arribe fins a Alacant”. Més endavant, en l’anàlisi històrica específica retreu la “marginació del corredor”; que hauria de reconèixer “el flux de trànsit comercial País Valencià-Catalunya-Europa”, “el més intens de la península”. Reiteradament, sotmès al “més poderós” projecte alternatiu radial BCN-Madrid-Sevilla.
3r) la competència de BCN amb València per esdevenir, vet aquí, “el port de Madrid”. Cal “perfilar polítiques” envers els de Marsella, Génova, Livorno i Nàpols. Ens quantifica la diferència de distància des de Madrid: de 625 km fins a BCN, sobre 355 fins a la capital del nostre Segle d’Or literari.
4t) Les “actuacions egoistes del catalanisme” culminà en negar els 60 hm cúbics de transvasament de l’Ebre; per sota del cabal que l’afluent valencià, el riu Bergantes, n’aporta.  Tota una descoberta, val a dir.
Suma de quatre errors per a profit de l’anticatalanisme valencià. És així. Vicent Soler, llegit mercès la tria d’Abelard, estableix un principi ètic i un de polític en les nostres relacions, entre valencians i catalans: “Sense paternalismes, ni prepotències”. “D’igual a igual, com ha de ser”. Encara més discreció en els temes culturals i lingüístics –de cap manera “centrar la identitat dels valencians en la catalanitat”–; fent èmfasi en els interessos econòmics comuns, “dels uns i els altres”. Maldant per al federalisme asimètric de l’Estat espanyol.

Fonxo Blanc Professor jubilat de l’Eugeni d’Ors, el 3 de vuit, divendres, 5 d'abril del 2019, p. 20.

Apte+ amb proves C1

Moltes persones que han utilitzat els nostres llibres han superat amb èxit les proves de valencià. És molt important que puguen practicar els models de proves, per això vam traure un llibre amb 10 proves l'any passat.

Enguany, el que hem fet ha sigut millorar estes proves i posar-les dins del llibre del curs, així ja no en calen dos, amb un ho tens tot.

També hem separat el solucionari en un volum, perquè siga més fàcil de consultar.

No ho dubtes i prepara('t) les proves de valencià amb els aptes+.

Apte+ amb proves C1

SABIES QUE... EL CONDICIONAL SIMPLE

Fem un repàs a les característiques del condicional simple.

SABIES QUE... EL FUTUR SIMPLE

Expliquem les característiques del futur simple.

SABIES QUE... EL PERFET D'INDICATIU

Hui toca explicar el preterit perfet d'indicatiu.

SABIES QUE... L'IMPERFET D'INDICATIU

Continuem l'explicació del mode indicatiu amb les formes del preterit imperfet.

Proves de 2019

¿Vols traure’t el certificat de valencià?

Ja estan convocades les proves per a acreditar els coneixements de valencià per a l’any 2019. La Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, com ja va fer l'any passat, farà les proves en dos períodes. En el mes de juny estan convocades les proves d’A2, B1 i C1 i per als mesos d’octubre i novembre les de B2 i C2.

A Àrbena tenim un curs en línia del nivell C1 per a aquelles persones que no poden assistir a un curs presencial. Tot el contingut del llibre Apte+ C1 està disponible en una plataforma online que disposarà de dos opcions, una autònoma que corregirà automàticament els exercicis, però sense correcció de textos i una altra tutoritzada que permetrà enviar els textos escrits que seran corregits i comentats per una persona.

Si tens interés per alguna de les dos modalitats, posa’t en contacte amb nosaltres a través del correu: editorial@arbena.es i t’explicarem com pots accedir a esta plataforma de formació.

SABIES QUE... EL PRESENT D'INDICATIU

Iniciem l'explicació del mode indicatiu amb les formes del present.

SABIES QUE... ENCARA HI HA MÉS CARACTERÍSTIQUES DELS VERBS DE LA TERCERA CONJUGACIÓ

Continuem amb més característiques dedicades als verbs de la tercera conjugació.

SABIES QUE... MÉS DELS VERBS DE LA TERCERA CONJUGACIÓ

Continuem el repàs dels verbs de la tercera conjugació.

SABIES QUE... ELS VERBS DE LA TERCERA CONJUGACIÓ

Iniciem el repàs dels verbs de la tercera conjugació.