"Més que paraules", una aposta per la normalitat del valencià

Leo Giménez

03·10·20 | 00:03

Levante-EMV, ‘Panorama’

·  

Més que paraules, de Josep Lacreu és el segon llibre extret del blog ‘Pren la paraula’ de Levante-EMV, del mateix autor. En la ressenya del primer d’esta sèrie, titulada «Pren la paraula, un llibre clarificador», apuntava jo que «Lacreu és un dels lingüistes que més contribuïxen a acostar norma i parla. La seua obra, a més de ser molt instructiva i didàctica, és representativa de la posada en valor del valencià de sempre i, alhora, de l’aperturisme necessari per a assolir un model de llengua modern, comunicatiu i rigorós normativament».

Este que ressenye ara seguix la mateixa línia, però, a més, assenyala algunes qüestions d’importància, a banda dels aclariments sobre paraules i expressions, com són la referència al dinamisme de les llengües, i concretament del valencià, alhora que indica l’inconvenient que per a la salut de la nostra llengua (i de totes) representa la idea de voler mantindre la puresa idiomàtica, fet que qualifica de quimera: «El purisme, en qualsevol de les seues facetes, és l’antítesi del racionalisme».

La distància entre norma i parla és tractada per l’autor de Més que paraules, «Quan la norma es fixa rígidament, distanciant-se excessivament del que diuen els parlants, es corre el risc de crear una llengua de ficció: la llengua del carrer, per una banda, i en un altre pla paral·lel la llengua dels llibres. És normal que hi haja diferències entre estos dos àmbits, per descomptat. El problema ve quan la bretxa que els separa és massa gran, i sobretot quan és artificiosa i innecessària». Això ocorre en el model lingüístic auspiciat i fomentat pels inspiradors del valencià de llibre, amputat i ortopèdic, que exclou dels registres formals, aparta, margina o rebaixa paraules ben usuals en la parla valenciana des de fa segles, en alguns casos, com ahí, alcançar, barco, coneiximent, gasto, juí, milacre, orde, pròxim o precís (com a ‘necessari’), tractades en el llibre que ressenyem i registrades en el Diccionari normatiu valencià.

La consideració que tot és un error en la nostra parla és una idea rebutjada per Lacreu, que apunta: «Hem de fer un esforç per acceptar el que som i desempallegar-nos de l’obsessió malaltissa de l’error. És una qüestió de salut pública per a preservar la vitalitat de la pròpia llengua». «¿Com pot ser que es considere no genuïna una paraula usada ininterrompudament des dels mateixos orígens de la llengua? Col·lectivament, eixa forta exigència té uns efectes molt perniciosos en la confiança dels parlants». Per exemple s’han arribat a considerar faltes també, o no adequades per a registres formals paraules o formes com acurtar, anou, apretar, almorzar, cego, coixo, faena, febra, gasto, llonja, despedir i despedida, mentira, rabo, vore, vullga, xanglot, xillar i centenars i centenars de paraules i expressions més, a banda de les citades més amunt, moltes d’estes emprades i documentades en el segle xv, el nostre Segle d’Or de les lletres, i algunes, com febra, en el s. XIII, i medir, en el s. XIV. I usades en segles posteriors i habituals en la parla valenciana actual. ¿Amb quin criteri se les ha excloses o marginades del valencià formal?

Els criteris d’avaluació i l’obsessió per les faltes en els exàmens de coneiximent del valencià són tractats també en el llibre que comentem: «Els models d’exàmens que es fan per a acreditar els coneixements de valencià han contribuït poderosament a reforçar esta obsessió per les faltes. Este tipus de proves està formulat com una bateria de paranys posats per a fer caure l’examinand. No es valora la seua competència comunicativa». Lacreu, en l’article ‘Què és correcte?’, del llibre que comentem, celebra que últimament les gramàtiques de la nostra llengua hagen descartat la utilització dels qualificatius correcte/incorrecte, per la càrrega negativa, fins i tot anacrònica, que contenen a l’hora de valorar paraules i fets lingüístics. Però advertix també de les interpretacions restrictives dels conceptes adequat/inadequat, preferible, registre formal/informal, substitutoris dels repressors correcte/incorrecte. Advertiment fonamentat, ja que en alguns exàmens de coneiximent de valencià es demana que les respostes s’han d’ajustar a l’opció més adequada en un registre formal. «Devem ser la llengua més exigent del món a l’hora d’expedir certificats de puresa lèxica», opina amb tota la raó, pense, l’autor de Més que paraules, que també es pregunta: «És inadequat usar vore i inclús?». És que algú pel seu compte i risc ha considerat que són formes inadequades. Eixes i centenars més, afegim, registrades en el Diccionari normatiu valencià. Puntualitza Lacreu que «No hi ha cap raó objectiva per a considerar que variants com aquest, feina o servei, per posar uns pocs exemples amb alt valor emblemàtic, són més apropiades per als registres formals que les variants este, faena o servici, habituals actualment entre els valencians».

En la referència que fa als Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, auspiciats per la Direcció General de Política Lingüística, organisme que, incomprensiblement, «ninguneja» (a) l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Lacreu diu: «No deixa de ser un contrasentit que les solucions considerades per l’ens normatiu més apropiades per als usos formals valencians de caràcter general i oficial estiguen proscrites per als funcionaris de la Generalitat». Com ja hem opinat en altres articles, els citats Criteris propicien el model lingüístic de valencià de laboratori, estrany en bona part a la parla valenciana, i se situen en l’antítesi de les posicions lingüístiques de Lacreu i del model que s’inferix dels documents normatius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i de molts altres lingüistes valencians.

Una constant en este llibre i en altres de Lacreu és que no pontifica, ni fa afirmacions perquè sí, sinó que argumenta amb dades i raonaments entenedors les posicions que defén i el perquè de les seues propostes. I, especialment, destacaria el seu tarannà aperturiste i inclusiu en pro d’un valencià per a tots els usuaris i no sols per a especialistes, «El coneixement de les paraules ens ha de servir per a comunicar-nos millor amb totes les persones que formen part del nostre entorn. Eixe és, en essència, el propòsit global d’este llibre: una aposta per la normalitat del valencià que en facilite l’ús social».

En definitiva, és estrany que l’ideari lingüístic que s’inferix dels articles de Més que paraules no siga el que presidisca, en gran part, la política lingüística de la nostra Generalitat.

https://www.levante-emv.com/postdata/2020/10/03/mes-paraules-aposta-per-normalitat-14799732.html

Un exemple de model lingüístic identificable i assimilable

Leo Giménez 05.01.2020 | 19:03 Levante-EMV ‘Panorama’

Un exemple de model lingüístic identificable i assimilable

En esta columneta, moltes vegades, faig crítiques del model lingüístic de llibre, artificiós, influït per l'elitisme noucentiste catalanooriental, que utilitza profusament paraules o expressions estranyes a la parla valenciana i que produïx rebuig entre els estudiants i entre la immensa majoria de valencianoparlants.

Per això dona gust obrir les pàgines d'un llibre com Revoluciona la teua vida. Destapa el teu potencial, de Juan Planes, editat per Àrbena i versionat en valencià per Vicent Satorres. Un manual escrit en un model normatiu, comunicatiu i entenedor per a qualsevol persona alfabetitzada, que parle valencià o que l'entenga, encara que no tinga moltes nocions de normativa en esta llengua. Un text dels que poden acostar nous lectors a este idioma, basat fonamentalment en el patró lingüístic que s'inferix dels documents normatius de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i, anteriorment, de l'antic programa de traducció i correcció Salt, apartats del model artificiós del dit valencià culte. En l'esmentat manual s'usen els plurals «hòmens» i «jóvens», que són les formes que diem els valencianoparlants, les tradicionals i etimològiques; les que prioritza l'AVL, i que, incomprensiblement, marginen els Criteris lingüístics de l'Administració de la Generalitat, impulsats per la Direcció General de Política Lingüística, i bandegen també altres instàncies «selectes», en favor de les formes «homes» i «joves», que no usem en la parla, majoritàriament, els valencians. La forma «vore», 'percebre amb la vista, amb l'enteniment, etc.', que és amb la que ens entenem la immensa majoria de valencians, és la que s'empra en Revoluciona la teua vida, forma verbal documentada profusament pel Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL), que ja apareix en la Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana, fa 250 anys. La forma verbal «vullga» i flexió és la que s'usa en el llibre que comenten, i no l'estranya, per a valencianoparlants, «vulga». Sobre la bondat de la forma «vullga», documentada en 1494, segons informa el CIVAL, recomane la lectura de l'article «Es vullga o no es vullga, així és com es diu», de Josep Lacreu, contingut en el blog «Pren la paraula» d'este mateix diari, Levante-EMV; com també recomane l'article del mateix autor en el referit blog «Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança», on també reivindica la validesa del verb «alcançar», un verb titlat de barbarisme injustament, perquè ja s'emprava en el segle xv; apareix en escrits de Martí de Viciana i del papa Alexandre VI, que no devien ser secessionistes avant la lettre. «Alcançar» és utilitzat a bondó en Revoluciona la teua vida, com també s'hi empra «disfrutar», verb ben integrat en la parla valenciana i documentat en escrits de fa més de 200 anys, així com els increments verbals valencians en –ix («contribuïx», «consistix», «aconseguixen», etc.). I com es pot suposar en un text escrit en el model lingüístic valencià, en el llibre comentat s'utilitzen els demostratius simples, «este», «eixe» i flexió, formes també, inexplicablement, marginades també pels Criteris citats més amunt, i per l'integrisme lingüístic. Tot un goig, llegir un boníssim llibre en un valencià entenedor i de sempre, i normatiu alhora. I a vore si condix l'exemple.