L’ESTRANGERA VE DOBLE

Lluís Mesa
   La  lletra vint-i-tres de l’alfabet és la ve doble. L’AVL diu que “s’usa en certes paraules procedents d’altres llengües” la qual cosa és el mateix que expressar que és un mitjà per a introduir mots d’altres idiomes en el nostre. Soc dels qui pensa que sols l’intercanvi de la diferència ens fa més tolerants i lliures, així que no em desagrada.
   He de reconéixer que de menut la w em costava d’escriure. Però mai en neguí a fer-ho. Considere que l’entrada de nous vocables d’unes altres llengües també ens enriquix, encara que n’hi ha qui els rebutgen. Resulta molt fàcil tirar la culpa dels nostres problemes a tot el que vinga de fora  Alguns i algunes no volen recordar que abans de veure persones immigrants hem sigut nosaltres emigrants.
  El concepte menyspreatiu d’estranger ens fa reflexionar al voltant dels qui critiquen la diferència en les persones. En esta setmana de l’orgull, encara hi ha qui pensa que la celebració festiva d’una manera de ser resulta innecessària. Potser preferirien que els ciutadans i les ciutadanes agredits físicament o psíquicament no es manifestaren alegrement i mostraren durament les seues ferides. Llavors els dirien victimistes.
   Hi ha moltes altres maneres de menysprear a l’altre. Tenim el cas del bullying o assetjament escolar del qual tant es parla. No es pensa que, abans d’arribar a situacions extremes, existixen xicotetes marginacions en els patis escolars. Molts pares i moltes mares no volen reconéixer que els seus fills i les seues filles són creadors de microdiscriminacions. Ho dic amb coneixement de causa.
   A més del que s’ha dit, també el menyspreu al forà es viu a casa. Ací, a voltes, es  veu estrangera a part de la nostra identitat. No cal anar lluny per a trobar-ho. Per exemple, en un procés selectiu d’una població valencianoparlant de l’Horta Nord es deia que  “Las acreditaciones de dichos cursos, seminarios, etc. deberán estar en castellano o traducidas por la propia institución acreditante.” Com s’explica que un certificat escrit exclusivament en valencià no puga ser valorat? A vegades, ens omplim la boca de la paraula bilingüisme per a evitar que les dos llengües tinguen la mateixa consideració.
   En definitiva, la ve doble és el millor símbol per a entendre que tots i totes, independentment dels nostres principis i procedència, som part d’un mateix tot, del nostre alfabet. No la mirem, doncs, pel fet que aprofite per a escriure paraules de fora sinó com a un element de la nostra llengua. En el món no hi ha persones estrangeres sinó éssers humans. No ho oblidem.

LA DOBLE MIRADA DE LA B

Lluís Mesa

   Sempre he pensat que la lletra b era una finestra per a mirar mons. He cregut que la part circular era una lent sostinguda per un mànec. A més, quan apareix en forma de majúscula, em sembla que el monòcul es transforma en unes ulleres. Així, amigues lectores i amics lectors permeteu-me que hui m’arrime amb esta idea a la segona lletra del nostre alfabet.
   He de reconéixer que m’estime la sonoritat de la ve baixa però que gràficament m’aporta més la seua companya major. Em fa pensar que en la vida hem de buscar una altra perspectiva a la nostra. Jo molt sovint, per a fer-ho, puge al Garbí. Allí, amb la companyia de l’ermita i l’altitud, ho trobe tot diferent. L’altre dia, per exemple, en la muntanya, em vingué al cap un pensament: per què en el diccionari de l’AVL hi ha paraules amb doble visió com ara regidor/a i la seua sinònima edil no la té?
  En esta setmana d’investidura del nou govern i d’inici del treball parlamentari, hi ha més raons per a no oblidar la necessitat de la doble mirada. Per una banda tenim la nova presència en el parlament de l’extrema dreta representada per Vox. Suposa el perill que triomfe eixa visió unipersonal de la nostra societat. La creença que sols es pot veure tot d’una manera.
   Per una altra part, es troba el fet de l’avanç del socialisme valencià. No és ni negatiu ni positiu, tan sols democràtic. Però tots i totes hem vist com s’han comportat els governs majoritaris i absoluts en estos últims 40 anys. La dreta, quan ha guanyat en les urnes, ha obrat sense consultar res a ningú. L’esquerra triomfant, abans del 2015, no va tindre molt en compte els valors positius de la resta de forces progressistes. Va creure que sols el progressisme era ella. Ara, entrem en una segona part del govern del canvi, on una de les forces és més forta, Cal confiar que eixe poder, destacat però no absolut, no siga aprofitat sols per a diluir les altres forces sinó per a fer créixer el sector progressista valencià.
   En definitiva, és bo caminar per la vida amb la nostra visió madurada i reflexiva però sense oblidar que no hi ha visions úniques. Intentem acostar-nos a unes altres mirades i pensem que la lletra b n’és una bona inspiració. A voltes veem sense mirar. Així que com deia l’estivellenc i enyorat amic Josep Maria Blasco “als ulls indiferents de cada dia caldria afegir de tant en tant la mirada de l’ull que pensa i la del cor que sent i enyora”.

LA LLETRA I, HUMIL I ELEGANT

Lluís Mesa
  El primer contacte seriós amb les lletres no va estar positiu. Tenia 5 anys. M’obligaren a fer un examen en un col·legi religiós per a entrar a l’EGB. Allí vaig obtindre el  primer suspens escolar. Recorde que hi vaig confondre el número 1 amb la lletra i. A correcuita, pel mes de setembre, mos pares em buscaren una escola. Trobaren un col·legi “nacional”. Des d’aleshores, sortosament, he estudiat en el sistema públic.

  Si esta vivència personal té sentit confessar-la, és perquè hi vaig saber que la i llatina té una imatge modesta. No és gran ni s’escriu amb signes cridaners. Eixa és la qüestió per la qual, en l’edat mitjana, se li va incorporar un punt amb la intenció de veure-la millor. A més, la llengua la dotà ocasionalment d’una imatge elegant quan va incorporar-li, en determinants casos, la dièresi. La penúltima vocal, doncs, ens fa pensar en la necessitat d’actuar en la vida amb humilitat i mostrar l’elegància per a les ocasions, a través dels dos punts. La persona humil, com deia l’estimada Imma Cerdà en està secció, ens fa la vida més fàcil.
   Eixa actitud l’ha tinguda el Valencia CF. Amb tota la humilitat del món, s’ha enfrontat davant un Goliat en la final de la Copa del Rei. Al remat, no sempre el que sembla ser gran ho és en totes les ocasions.
  També els partits polítics haurien d’actuar amb humilitat, ara que han acabat les eleccions locals. Conec una candidata que presumia, abans de votar, que era la nova alcaldessa. Potser si haguera sigut humil, ja ho seria. En el cas del Cap i Casal, també la política ho ha de ser. Compromís no es pot quedar amb la victòria. Ha de tindre humilitat i assumir que ha estat a un pas de puces de ser superat per les dretes. Tampoc els socialistes han de pensar sols amb l’augment electoral. El gran màrqueting aplicat a la seua líder tenia la missió de crear una alcaldessa. Els Populars no poden voltejar campanes per encapçalar l’oposició. Amb humilitat, han de manifestar que ja no són els més votats. Els de Ciudadanos s’han d’alegrar humilment. El seu cap no ha sigut capaç de mobilitzar, com volia, l’electorat. Tampoc l’extrema dreta pot quedar-se amb l’alegria d’entrar al consistori perquè no són la clau d’un tripartit.
   En conclusió, esta societat necessita humilitat, com la i llatina, en el mercantilitzat món de l’esport i en la política. La ciutadania està farta de les reivindicacions victorioses dels partits. Les actituds humils i el reconeixement del que no ha funcionat bé s’agraïx. La persona humil irradia una personalíssima elegància que mai no tindran els grans.