Ressenya publicada en el suplement ‘Posdata’ de
Levante-EMV el 10 de novembre de 2010
EL VALENCIANISMELINGÜÍSTIC I ELS ‘CRITERIS’ DE LA DGPLGM
LEO GIMÉNEZ
El llibre El valencianisme lingüístic, d’Abelard
Saragossà, porta com a
subtítol “Una contribució per a conéixer-lo”. Però no sols és una contribució,
és també una reivindicació total i una posada en valor de la personalitat del
valencià d’ara i de sempre. Una personalitat diluïda en el contingut dels Criteris lingüístics de l’Administració de
la Generalitat, publicació auspiciada per la Direcció General de Política
Lingüística i Gestió del Multilingüisme, una espècie de gramàtica reduïda, alternativa
i rectificadora de les prescripcions o prioritats establides per la institució
valenciana en matèria de normativa lingüística, l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua.
El leitmotiv d’El valencianisme lingüístic és, en principi, una rèplica a la
publicació dels mencionats Criteris,
per la majoria de les solucions lingüístiques que preceptuen o prioritzen, allunyades del valencià històric i actual,
però l’autor aprofita l’ocasió per a fer unes anàlisis fondes i clares que demostren la
inconsistència d’eixos Criteris, amb
sòlids raonaments i molta pedagogia. Tot des de la visió de la unitat de la
llengua, però sense subordinacions al model centraliste barceloní, com es
desprén, en gran part, dels Criteris,
redactats pels responsables de l’esmentada DGPLGM.
El llibre que
comentem porta el segell d’Àrbena, editorial que aposta pel valencianisme lingüístic
identificador per a la majoria de valencians, com demostren les seues últimes
publicacions: novel·les traduïdes de Blasco Ibáñez (Flor de maig i La barraca),
Pren la paraula, de Josep Lacreu, la
que es ressenya ací, els manuals preparatoris per als exàmens de coneixements
del valencià i altres.
El valencianisme lingüístic comença
amb un pròleg de Jordi Manent, destacat lingüiste català, titulat “Per un acord
de país sobre el model normatiu del valencià” en què, entre altres reflexions
substancioses, diu: “Així que, per desgràcia, el model lingüístic fusterià
s’allunyà del valencià parlat al carrer i s’apropà al model del català
estàndard de Catalunya”.
Saragossà, alhora
que efectua la crítica a moltes de les solucions lingüístiques alienes a la
parla valenciana, contingudes en els mencionats Criteris, descriu (i reivindica) el valor del parlar valencià i els
seus elements identificadors i genuïns, com a condició indispensable i determinant
per a una acceptació general del valencià en tots els àmbits i per a un ús
públic regular i normalitzat.
El lingüiste de
Silla avança pel camí d’un model de llengua reconeixible i assimilable per a
tots els valencianoparlants, i no sols per a una minoria especialitzada i/o
elitista. I defén l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a
establir la normativa i per a prescriure i prioritzar paraules, expressions i
formes en esta llengua en tot el territori valencià.
Els Criteris fan el contrari i en compte de
prestigiar les formes valencianes en els àmbits formals, excepte en alguns
casos, preceptuen o prioritzen les del català oriental/barceloní, preferides
pels seguidors del noucentisme català i per corrents elitistes i excloents.
Exemples analitzats i criticats en El
valencianisme lingüístic: els Criteris
marginen els plurals hòmens, jóvens,
ràvens, màrgens, normatius, que usem majoritàriament els valencians, i
disposen usar homes, joves, raves, marges,
que no diem; bandegen moltíssimes de les formes verbals, que usem, com vullc, vullga, en favor de vull, vulga, estranyes a la nostra parla; prioritzen
els acabaments de la tercera conjugació com parteixen, agraeixen, impròpies de la variant valenciana,
en detriment dels nostrats partixen, agraïxen.
Els Criteris releguen els
demostratius simples este/a,
eixe/a, ben correctes, normatius
i amb base històrica, en benefici de aquest/a aqueix/a, formes alienes als usos majoritaris valencians des de fa segles;
imposen absurdament la desaparició de l’adverbi ahí, ben integrat en la nostra parla, des de fa segles; disposen
que no digam ni escrigam orde ni órdens, com a ‘manament o disposició de
les coses’, com ho diem, sinó ordre i
ordres, que no diem. I un altre
absurd, des del punt de vista valencià, els Criteris
auspiciats per la DGPLGM ordenen que s’utilitze el pronom us davant i darrere de verb acabat en vocal, “Us diré”, “Volem
veure-us” (algun polític o funcionari valencià ho dirà així?), i oculten els
usuals valencians “Vos diré”, “Volem vore-vos”. Tot ignorant i desqualificant les
recomanacions més importants fetes per la institució normativa valenciana, AVL.
La DGPLGM, en els Criteris i en totes
les seues disposicions, s’alça en acadèmia alternativa de la llengua i propugna
un model lingüístic subordinat al model català centraliste, propi dels anys
huitanta, un valencià empobrit, amputat i ortopèdic, com si no existira
l’acadèmia normativa valenciana, ni s’haguera demostrat ací el fracàs d’eixe
model. Un patró lingüístic que és un llastre que opera contra la possibilitat
d’un valencià normalitzat. De tot això parla El valencianisme lingüístic,
un llibre crític i alhora didàctic, recomanable per a saber més de la nostra
llengua i pujar-nos l’autoestima per la nostra parla. I una cosa positiva han
tingut els Criteris de la
DGPLGM: impulsar a l’elaborar i publicar el llibre que
ressenyem, una boníssima contribució per a conéixer-lo més.
