ELS ENTREBANCS DE LA LLETRA M

Lluís Mesa
   Hi ha lletres que, especialment quan estàs aprenent a escriure, et fan patir. Una en va ser, per a mi, la m. Des del primer dia que agafí la llapissera, vaig estar obligat a escriure-la sovint perquè és la inicial del meu primer cognom. No forma un signe curt i et fa dibuixar unes gepes que, com si foren un parell de tanques, et ralentitzen l’escriptura. Vista a distància, pareixen dos entrebancs que no et deixen continuar. Eixe fet em fa pensar que la vida està plena d’obstacles. Alguns els creem, quan realment no tenen importància. Contràriament, uns altres no volem vore’ls i són perjudicials.
  En política, el poble ha quedat fart dels lleugers entrebancs que han impedit el pacte ràpid de les forces progressistes, quan se sabia quin era el final. La situació, una miqueta ruboritzant de l’ajuntament de València, hauria de fer pensar els dos partits afectats. També el pacte de Guadassuar, un mes després de triar alcalde. Cal augmentar, doncs, la cultura pactista. La ciutadania demana que s’ensenyen a fer-ho ràpidament.
   Apareixen també en la nostra societat entrebancs lingüístics evitables. A vegades, quan no es coneix massa el valencià, s’opta per solucions complicades que suposen l’invent de paraules. Per exemple, l’altre dia, en una preselecció fallera de València, una presentadora digué a les falleres que anaren a l’assient. De segur, haguera estat més fàcil triar el terme cadira, així s’haguera evitat el problema d’inventar vocables.
   Hi ha entrebancs seriosos, com el de la cura del medi ambient, que no tractem realment com és. La problemàtica de la contaminació de les platges valencianes és greu i va més enllà del fet que no s’hi puguen banyar turistes. Tant de bo tornen a l’aigua de seguida i no hi sorgisquen altres incidents. Però eixe símptoma el que indica verdaderament és que sobresaturem la mar amb abocaments. No tenim, doncs, una altra solució que ser autosostenibles, ja que no deixem temps perquè la natura es regenere.
   Existixen uns altres entrebancs davant els quals ens tapem els ulls: la fam del Tercer Món, les dictadures cruels en els països subdesenrotllats, el no reconeixement dels drets de la dona en el món àrab, o el menyspreu cap al poble sahrauí. Estes són algunes de les greus situacions que hauríem de mirar amb serietat i preocupació.
   En definitiva, hem d’entendre on estan els problemes de la humanitat. La lletra m, amb les seues elevacions, és un signe il•lustratiu de com assumir-los. Perquè, a més de dos entrebancs, dibuixa dos túnels en la part inferior. Ells poden ser el ràpid camí on trobem solucions. Així que triem i resolguem les autèntiques problemàtiques. Les nostres humils actituds creen la força per a superar qualsevol greu entrebanc humà.

EL DÍGRAF NY: EL TRIOMF DEL DUALISME I LA CRUÏLLA

Lluís Mesa
   La combinació de lletres, a voltes, genera fenòmens interessants. Per a mi, entre els  més cridaners està el dígraf. El fet que s’agrupen dos lletres per a representar un únic so significa que  lliuren solidàriament la seua personalitat per a crear un so diferent.
   Però, si hui propose als amables lectors i a les amables lectores obrir la porta a l’esforç solidari dels dígrafs, és perquè n’hi ha un dels quals, per un parell de motius, em trobe especialment orgullós: la ‘ny’. El primer és perquè ens identifica, ja que unes altres llengües no el tenen. Per a entendre la segona raó, cal dir que un dels seus components, la ene, forma part de moltes paraules genuïnes valencianes. L’altre. la i grega, ara apareix sobretot en estrangerismes. Eixa realitat em fa pensar que actualment la ‘ny’ suposa un espill clar de la vida. En ella es veu que res és pur en el món.
  La idea que tots els pobles som el resultat de confluències em fa recordar el llibre De Impura Natione i als seus autors: Eduard Mira i el desaparegut Damià Mollà. La publicació de l’obra el 1986 va marcar una fita per a definir la nostra identitat. La recorde il·lusionadament. Després d’anys de discussions entre els sectors valencianistes irreconciliables, es plantejà com a via de solució als conflictes l’entesa i el dualisme. Deien estos autors que València “és frontissa, és cruïlla, ròtula, balancí”. L’heterogeneïtat, segons ells, ens enriquix. Suposa una oportunitat i no un entrebanc.
  Tal vegada, per eixe motiu, em costa acceptar la polèmica que crea en alguns sectors l’aplicació del plurilingüisme escolar, ja reconegut pel govern de Fabra el 2012. Més enllà d’aspectes legislatius o polítics, significa que l’alumnat podrà estudiar amb igualtat de condicions els dos idiomes propis i l’anglés. És una manera de protegir el bilingüisme, de mostrar-se heterodox i heterodoxa i d’integrar-se en el món.
   A més, trobe que l’esperit crioll que representa la ’ny’ caldria que formara part de les nostres actuacions. En la societat, no sols hem de respectar les persones que considerem diferents sinó considerar-les part de nosaltres. Les discapacitats, les opcions sexuals o la migració no estan per a viure-les en una aula a banda, en un barri apartat o en un submon tancat. Les diferències són parts constitutives de les societats.
  En definitiva, alegrem-nos de tindre la nostra ‘ny’ perquè és l’element que ens fa oblidar el purisme i l’ortodòxia. Tots dos són negatius. Sols aprofiten per a fomentar els autoritarismes, la violència i les xenofòbies. Mirem-nos, doncs, com a cruïlla o encreuament de camins perquè eixa actitud ens farà més tolerants. No oblidem que sempre som i serem el resultat de la fusió de cultures, llengües i civilitzacions.

LA SILENCIADA H I LES VÍCTIMES DEL METRO

   Lluís Mesa

L’altre dia, en l’assaig de l’acte d’homenatge a Paco Muñoz a Estivella, el director  Josep Miquel Martínez recordava que el silenci és música i que cal saber-lo interpretar. Llavors em va vindre al cap el fet que en el nostre alfabet tenim una consonant silenciada que hem de valorar. Es tracta de la lletra h. Alguns i algunes no la tenen en compte. No recorden que en valencià es pronuncia hac i que a voltes té un so consonàntic que es diu h bufada o aspirada.
   En la vida hi ha encara moltes veus mudes, com la huitena lletra de l’alfabet. Són aquelles de les dones callades en els països àrabs i en el planeta, o les dels hòmens homosexuals que poden ser condemnats a mort en 11 països de la Terra.
   L’actualitat també ha intentat emmudir la veu de les persones migrants. Tenim el cas de la detenció a Itàlia de Carola Rackete per a castigar la seua heroica entrada en vaixell amb 42 migrants. Es troba l’exemple del tràgic silenci del salvadorenc Óscar i la seua filla Angie Valeria en ofegar-se al riu Bravo, quan intentaven arribar als EUA.
   En la política valenciana hi ha veus emmudides injustificadament. La tanca electoral del 5%  impedix que, aquella part de l’electorat que vote al partit que no passe d’eixe percentatge en el territori, estiga representada en les Corts Valencianes; mentre que per a tindre veu en el Congrés dels Diputats sols cal el 3% dels vots de la circumscripció.
   Malgrat tot, davant eixa realitat silenciada, hi ha lloc per a l’esperança. L’èxit, per exemple, de l’Associació de Víctimes del Metro del 3 de Juliol, després de tant de temps de concentracions callades per l’administració a la plaça de la Mare de Déu de València, és un símbol de lluita. Vaig tindre la sort de participar-ne. M’incorporí tard,  però recorde: quan n’érem pocs i poques, l’última concentració amb el periodista Ébole o l’emocionant moment de retornar el nom a l’estació de Jesús. Mai oblidaré l’entrada de Beatriz Garrote a l’agonitzant Canal 9, ni deixaré de rellegir el llibre de Laura Ballester,”Lluitant contra l’oblit” o d’escoltar Alabajos o Monleón. Guardaré amb estima la meua camiseta negra dedicada a les víctimes i el record del dia que la duguí a l’acte de nomenament del president Puig l’any 2015. El silenci, doncs, acaba per parlar i té dret a ser reconegut en la lletra h i en  l’associació de víctimes del Metro del 3-J.
   En definitiva, no amaguem ni menyspreem el valor de cap consonant. Encara que siga silenciosa, és nostra. Mantinguem la lletra h. No ens importe que siga muda. No ens oblidem dels qui no poden parlar. Posem-los la nostra veu perquè es veja que són reals  i tenen dret a la justícia. El silenci no pot ser mai l’oblit.

EL FONS DE LA VOCAL U

Lluís Mesa
   La u és l’última de les vocals. Va nàixer en l’edat mitjana a partir de la ve majúscula  i per tal de diferenciar els dos sons. A parer meu, té una peculiaritat. No sols està oberta per la part superior sinó que, si eres capaç d’aguaitar, veus que té una bona fondaria, comparable a la de la ve, i on pot amagar-se de tot. Per eixa raó hui, la vint-i-unena lletra de l’alfabet m’inspira a pensar amb el que amaguem en el fons de la vida.
   Si comencem pel món de la política, podem intuir com els que vingueren a carregar-se el bipartidisme comencen a amagar missatges. El grup de Ciudadanos no en mostra tants relacionats amb la transparència i el reformisme com adés. Ja no parlen quasi del canvi del sistema electoral ni de la dissolució de les diputacions. El discurs repetitiu contra els abusos del nacionalisme català ho amaga tot .A l’altra banda, està Podemos. Aquella força esperançadora que volia trencar els abusos del sistema, ara es dedica a perseguir els dirigents i a crear la seua pròpia casta. Totes dos forces continuen sent dignes de respecte, i si es vol d’admiració per com sorgiren, però potser en el seu fons, paregut al de la lletra u, comencen a amagar temes que ja no els interessen.
   També la societat tapa misèries o realitats. Un cas n’està relacionat amb el tema de la sostenibilitat. L’encoratjador avanç dels cotxes elèctrics, per exemple, amaga que el seu consum energètic no contaminat, prové de fonts no renovables. El progrés dona suport, doncs, al monopoli de les companyies elèctriques. Un altre cas és la penalització del consum de bosses en els comerços. Mentrimentres les botigues i supermercats ho complixen, els mercats ambulants autoritzats pels ajuntaments no ho fan massa i embruten els carrers desmesuradament, sense pagar les mateixes contribucions que les tendes. Què passaria si una botiga tirara cada dia tant de fem com ho fa una paradeta?
   Els estats tampoc no s’escapen d’amagar problemes. Les civilitzades nacions de la Unió Europea, tapen la qüestió dels exiliats i dels immigrants. Feren invisible la qüestió síria i continuen sense mostrar el sentit humanitari quan arriben pasteres. Les actuacions del Papa Francesc i la resolució davant l’arribada de l’Aquarius són honroses excepcions que haurien de ruboritzar els caps d’estat europeus.
   En definitiva, la lletra u permet que els governants, la societat i nosaltres mateixos amaguem misèries en un fons. M’agradaria que no abusarem d’eixa actitud perquè al remat els pobles que invisivilitzen el que no volen, dins d’eixa lletra o en qualsevol lloc, comproven com tot esclata, rebenta i esguita agressivament. Per tant, no busquem fons per a amagar i tractem de trobar la resolució dels problemes.