Lluís Mesa
Una de les lliçons que s’estudien en valencià està relacionada amb la diferent escriptura del so palatal africat sonor. Dit d’eixa manera, despistem a gran part de les lectores i dels lectors. Però potser si ens referim a les regles per a escriure la g o la j en una paraula ho entenguem millor. A voltes, dubtem quina cal emprar però sabem que són dos lletres per a un únic so. Una realitat que ajuda a introduir-nos en la reflexió de hui.
Este parell de consonants formen part dels nostres llibres i suposen un exemple per a explicar el que ha d’imperar en la societat. Escrites semblen diferents però representen un fonema. És com el nostre entorn: ple de distintes maneres de viure però totes amb la mateixa essència humana. Resulta fàcil de comprendre. No obstant això, encara moltes persones ho neguen. Recorde quan vaig assistir a la manifestació de l’Orgull amb la meua filla. Una senyora em va dir: “¡Que pena de nina!”. Era com si li sabera mal que una menor com Aitana coneguera que el món està format de realitats diferents.
Han passat molts anys de la Declaració dels Drets humans i encara ens encabotem a fer que la diferència siga motiu d’exclusió i de violència. Els integrismes religiosos continuen matant, com recentment a Ski Lanka. Fins i tot els mateixos pobles que han sigut agredits històricament, no dubten a aplicar el que han patit. Allí està l’aptitud dels jueus contra els palestins. Tenim prop també l’oblidada realitat sahrauí.
No cal anar lluny per a comprovar les enfrontades postures de “blavers” i “catalanistes”. Dos maneres d’entendre el món/país/regne/comunitat que han actuat com si foren irreconciliables. Al remat totes dos, com les lletres j i g, representen un mateix poble o fonema. La diferència, doncs, no ha de ser excusa per a la violència. Recorde en l’any 1989 quan, com a president de falla, el meu primer acte fou anar a la processó cívica del 9 d’octubre. Ens agrediren i acabàrem en l’hospital per ser diferents.
En definitiva, tots i totes tenim el dret a viure com som i volem ser. No es tracta de dir que respectem la diversitat sexual, racial, social o política sinó d’actuar amb respecte i normalitat. Les lletres j i g pareix que fan diferents les paraules però no és així. Al remat les pronunciem iguals. Actuem així en la vida. Per molt que ens separe, les nostres diferències mai poden ser argument per a la violència. Pensem en la j i la g, cada vegada que visquem una discriminació. No oblidem que signifiquen un mateix fonema i tinguem en compte que este es diu: ésser humà.
Una de les lliçons que s’estudien en valencià està relacionada amb la diferent escriptura del so palatal africat sonor. Dit d’eixa manera, despistem a gran part de les lectores i dels lectors. Però potser si ens referim a les regles per a escriure la g o la j en una paraula ho entenguem millor. A voltes, dubtem quina cal emprar però sabem que són dos lletres per a un únic so. Una realitat que ajuda a introduir-nos en la reflexió de hui.
Este parell de consonants formen part dels nostres llibres i suposen un exemple per a explicar el que ha d’imperar en la societat. Escrites semblen diferents però representen un fonema. És com el nostre entorn: ple de distintes maneres de viure però totes amb la mateixa essència humana. Resulta fàcil de comprendre. No obstant això, encara moltes persones ho neguen. Recorde quan vaig assistir a la manifestació de l’Orgull amb la meua filla. Una senyora em va dir: “¡Que pena de nina!”. Era com si li sabera mal que una menor com Aitana coneguera que el món està format de realitats diferents.
Han passat molts anys de la Declaració dels Drets humans i encara ens encabotem a fer que la diferència siga motiu d’exclusió i de violència. Els integrismes religiosos continuen matant, com recentment a Ski Lanka. Fins i tot els mateixos pobles que han sigut agredits històricament, no dubten a aplicar el que han patit. Allí està l’aptitud dels jueus contra els palestins. Tenim prop també l’oblidada realitat sahrauí.
No cal anar lluny per a comprovar les enfrontades postures de “blavers” i “catalanistes”. Dos maneres d’entendre el món/país/regne/comunitat que han actuat com si foren irreconciliables. Al remat totes dos, com les lletres j i g, representen un mateix poble o fonema. La diferència, doncs, no ha de ser excusa per a la violència. Recorde en l’any 1989 quan, com a president de falla, el meu primer acte fou anar a la processó cívica del 9 d’octubre. Ens agrediren i acabàrem en l’hospital per ser diferents.
En definitiva, tots i totes tenim el dret a viure com som i volem ser. No es tracta de dir que respectem la diversitat sexual, racial, social o política sinó d’actuar amb respecte i normalitat. Les lletres j i g pareix que fan diferents les paraules però no és així. Al remat les pronunciem iguals. Actuem així en la vida. Per molt que ens separe, les nostres diferències mai poden ser argument per a la violència. Pensem en la j i la g, cada vegada que visquem una discriminació. No oblidem que signifiquen un mateix fonema i tinguem en compte que este es diu: ésser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada