Josep Lacreu és un reputat lingüista que des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dirigix la Unitat de Recursos Lin-güisticotècnics d’esta institució. Amb voluntat de divulgar les novetats normatives de l’AVL, l’any 2016 va començar a publicar en Levante-EMV un blog titulat Pren la paraula; conjunt d’articles que es van editar amb eixe títol en esta mateixa editorial el 2017. Pel mateix procediment, acaba de traure Més que paraules que, a més de la introducció, conté 47 articles distribuïts en huit apartats:
- (i) Posant els fonaments (8)
- (ii) Nadant entre dos aigües (3)
- (iii) Algunes qüestions (especialment) controvertides (10)
- (iv) Arquetips i prejuís socials (i lingüístics) (5)
- (vi) Presumpció d’innocència (8)
- (vii) Vulgar seràs tu (4)
- (viii) La sublimació cultista (6)
- (ix) Estrangerismes que han botat el mur (3).
La finalitat principal d’estos articles, escrits per a tota classe de lectors, instructius i amens, és plantejar aquelles qüestions lingüístiques que en el valencià contemporani resulten vacil·lants, confuses o polèmiques. Moltes persones que han rebut formació acadèmica en valencià potser tenen el prejuí de considerar inamovibles els coneixements que han adquirit, i els sorprén que també siguen normatives altres paraules o construccions relacionades que, a més, solen ser les populars.
El propòsit de l’autor és divulgar, argumentar i ensenyar pacientment per què una determinada forma del valencià viu és tan correcta i acceptable, des del punt de vista de la gramàtica i el diccionari, com aquella altra que s’ha seleccionat com a preferent en la llengua pública i en l’àmbit institucional. Es dona el cas, precisament, que en alguns casos hi ha formes de la llengua pública que s’han implantat al marge dels parlants, els quals, en conseqüència, han acabat vacil·lant sobre la bondat i legitimitat d’algunes expressions que han rebut de les generacions precedents.
La resistència a acceptar canvis es basa en rutines adquirides, en actituds inamovibles i en sentiments essencialistes que, en el fons, no aprecien la llengua valencianocatalana com un conjunt de parles riques i di-verses, sinó que són persones temoroses que l’acceptació de la varietat faça perillar l’afinitat que consideren inamovible.
Els articles de Lacreu no tenen desperdici, ja que invita a la reflexió, planteja el dilema entre correcció i incorrecció, qüestiona barbarismes i complexos, analitza l’espai comunicatiu valencià, examina construccions i soluciona dubtes. Disfrutareu llegint-lo.
El propòsit de l’autor és divulgar, argumentar i ensenyar pacientment per què una determinada forma del valencià viu és tan correcta i acceptable, des del punt de vista de la gramàtica i el diccionari, com aquella altra que s’ha seleccionat com a preferent en la llengua pública i en l’àmbit institucional. Es dona el cas, precisament, que en alguns casos hi ha formes de la llengua pública que s’han implantat al marge dels parlants, els quals, en conseqüència, han acabat vacil·lant sobre la bondat i legitimitat d’algunes expressions que han rebut de les generacions precedents.
La resistència a acceptar canvis es basa en rutines adquirides, en actituds inamovibles i en sentiments essencialistes que, en el fons, no aprecien la llengua valencianocatalana com un conjunt de parles riques i di-verses, sinó que són persones temoroses que l’acceptació de la varietat faça perillar l’afinitat que consideren inamovible.
Els articles de Lacreu no tenen desperdici, ja que invita a la reflexió, planteja el dilema entre correcció i incorrecció, qüestiona barbarismes i complexos, analitza l’espai comunicatiu valencià, examina construccions i soluciona dubtes. Disfrutareu llegint-lo.
Josep Palomero
Diumenge, 27 de gener de 2019, el Periódico Mediterráneo (Quaderns, pàg. 8).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada