L’ACOLLIDORA I DESPERSONALITZADA C

La consonant c resulta fàcil d’escriure. Puc dir que em relaxa fer en el paper eixa forma corbada inacabada. També és agradable, si la trobem com a numeral romà. Vaig pensar, des del primer moment, que era un signe defensor. Si apareix a principi de paraula protegix, en tindre forma de braços semitancats, a la resta de lletres d’una paraula. Impedix que  puguen envolar-se o tacar-se.
  Tanmateix, els seus efectes benefactors se’m frustraren quan pensí en l’excessiu valor fonètic que conté. Vaig descobrir que actuava d’oclusiva velar sorda (cullera) i sonora (dracma) i alhora de fricativa alveolar sorda (cel). Intente en la vida estar a bones amb el proïsme però, per molt que vullguem, no sempre podem”anar a missa i repicar” com fa la c. Crec que les lletres no haurien de representar tres fonemes perquè perden la personalitat pròpia. Així ho comprenguí quan, allà pels anys 80, després de tota una vida d’infant escoltant les denominacions País Valencià i Regne de Valencià, em diguérem que érem Comunitat Valenciana, amb c inicial. Tres termes per a un poble és massa. Em recordava al conjunt del veïnat d’una finca més que a un símbol identitari. Sempre he sigut defensor de l’entesa valenciana així que continue creient que algun dia trobarem una fórmula menys despersonalitzada, on estiguem identificats i identificades sense recórrer al terme comunitat, iniciat amb la consonant c.
   No he deixat d’estimar mai els valors de la c però, com he dit, m’he mostrat sempre contrari al que suposa despersonalitzar qualsevol societat amb la definició de comunitat o com siga. Potser per eixa raó em preocupa el problema català. La sentència d’un juí, a la qual cal respectar, no és solució de res. Les persones sentenciades representen quasi la meitat d’un poble ferit. Hemorràgies com eixes sols es curen amb diàleg i ganes de superar els problemes. Hem de pensar que en la societat, com en la llengua, cabem tots i totes. Estos dies en el taller de Josep Lacreu dedicat a la transcripció de textos orals, organitzat per la tècnica i companya Bàrbara Sales de Montcada he entés que l’escriptura no sols és el respecte de la norma sinó que ha de tindre en compte la realitat fonètica del carrer. És el mateix que, d’una altra manera, promou l’entitat Taula de Filologia Valenciana a través de les seues Jornades, com la celebrada ara a Alaquàs.
   En definitiva, brindem pels valors positius de la lletra c com a símbol acollidor. No ens acosten massa a les possibilitats despersonalitzadores que també pot assumir esta consonant. Si neutralitzem les  vides i la identitat de les nostres societats, acabarem per no existir. El pitjor és que les persones invisibles no poden ser valorades. No deixem mai que ens facen desaparéixer perquè: si no som, no serem, ni viurem amb dignitat.