La bondat de la gramática de Sanchis Guarner

Leo Giménez

18·07·22 | 04:00 Levante-EMV

L’encert més notable de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) potser ha sigut la gran quantitat de paraules, expressions, construccions sintàctiques, etc., d’ús corrent en la parla valenciana, que no tenien la consideració de normatives, o no del tot, i que ja la tenen definitivament en haver-les acceptat la institució normativa valenciana. Moltes d’eixes acceptacions normatives ja les registraven alguns diccionaris valencians, el Diccionari català-valencià-balear i altres, però la seua prescripció normativa definitiva s’ha donat amb la inclusió en els documents normatius de l’AVL (Gramàtica normativa valenciana, Diccionari normatiu valencià i altres).

Exemples d’això que apunte n’hi ha centenars, i en esta columneta setmanal vaig apuntant-ne a poc a poc. Per exemple «aixina», «apretar», «berlanguià», «despedir», «disfrutar», «metja», «rabo», «tamany», etc. Hui tractarem sobre la condició normativa que ja té, des de fa alguns anys, la forma verbal «vore» i flexió, sinònima de «veure», que ja havíem vist fa més d’un any, però la relectura de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner ha fet que reprenga hui la bondat de l’ús de «vore» i d’altres veus pròpies de la parla valenciana.

La forma verbal «vore», sinònima de «veure», és normativa, registrada amb eixa condició per l’AVL, en el DNV. Té el significat de ‘percebre la imatge (d’un objecte), ‘ser testimoni ocular (d’un fet o d’una situació)’. «Vore» és la forma verbal usada majoritàriament en la parla valenciana, i és el resultat lògic en l’evolució dels verbs de la segona conjugació. Conseqüentment, el futur i el condicional d’este verb són «voré» i «voria». Vore», amb esta forma, ja l’havien registrat en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT i altres.

Ja havia aparegut, com deia, en esta columneta una llarga referència a la condició normativa d’esta forma verbal, però repassant la Gramàtica valenciana, de Manuel Sanchis Guarner, publicada en 1950, reeditada per Antoni Ferrando en 1993 i reeditada ara per Àrbena, en la seua línia d’orientació valencianista en les publicacions i en el patró lingüístic, veem que l’autor arreplega la forma verbal «vore», al costat «veure», i conseqüentment, «voré», «voria» i les corresponents flexions, com ho diem en la parla valenciana. I diu: «La forma ‘vore’ és hui la usual en totes les comarques valencianes», encara que apunta la preferència per «veure». També registra les formes «veem», «veeu», «véem, véeu... I de la mateixa manera opera registrant les formes usuals valencianes d’altres verbs com «vullc», «vullga», «trea», «tréem»; increment en «-ix» en la tercera conjugació («consistix», «definix»). Sanchis Guarner, poant en la realitat de la parla valenciana, descrivia o emprava moltes de les veus i expressions genuïnament valencianes, que després l’elitisme lingüístic va marginar i l’AVL ha recuperat i donat condició normativa definitivament, com «esta», «estes», «mon tio», «aixina», «deuen+infinitiu» (en perífrasis d’obligació ètica), les anteriorment citades i moltes altres.

Un goig, la recuperació de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner i també la publicació del llibre que l’analitza i l’explica, El valencianisme de Sanchis Guarner, d’Abelard Saragossà, editat al mateix temps. Ressuscitem eixa gramàtica! I seguirem amb les paraules de Sanchis Guarner. I nostres.

"Més que paraules", una aposta per la normalitat del valencià

Leo Giménez

03·10·20 | 00:03

Levante-EMV, ‘Panorama’

·  

Més que paraules, de Josep Lacreu és el segon llibre extret del blog ‘Pren la paraula’ de Levante-EMV, del mateix autor. En la ressenya del primer d’esta sèrie, titulada «Pren la paraula, un llibre clarificador», apuntava jo que «Lacreu és un dels lingüistes que més contribuïxen a acostar norma i parla. La seua obra, a més de ser molt instructiva i didàctica, és representativa de la posada en valor del valencià de sempre i, alhora, de l’aperturisme necessari per a assolir un model de llengua modern, comunicatiu i rigorós normativament».

Este que ressenye ara seguix la mateixa línia, però, a més, assenyala algunes qüestions d’importància, a banda dels aclariments sobre paraules i expressions, com són la referència al dinamisme de les llengües, i concretament del valencià, alhora que indica l’inconvenient que per a la salut de la nostra llengua (i de totes) representa la idea de voler mantindre la puresa idiomàtica, fet que qualifica de quimera: «El purisme, en qualsevol de les seues facetes, és l’antítesi del racionalisme».

La distància entre norma i parla és tractada per l’autor de Més que paraules, «Quan la norma es fixa rígidament, distanciant-se excessivament del que diuen els parlants, es corre el risc de crear una llengua de ficció: la llengua del carrer, per una banda, i en un altre pla paral·lel la llengua dels llibres. És normal que hi haja diferències entre estos dos àmbits, per descomptat. El problema ve quan la bretxa que els separa és massa gran, i sobretot quan és artificiosa i innecessària». Això ocorre en el model lingüístic auspiciat i fomentat pels inspiradors del valencià de llibre, amputat i ortopèdic, que exclou dels registres formals, aparta, margina o rebaixa paraules ben usuals en la parla valenciana des de fa segles, en alguns casos, com ahí, alcançar, barco, coneiximent, gasto, juí, milacre, orde, pròxim o precís (com a ‘necessari’), tractades en el llibre que ressenyem i registrades en el Diccionari normatiu valencià.

La consideració que tot és un error en la nostra parla és una idea rebutjada per Lacreu, que apunta: «Hem de fer un esforç per acceptar el que som i desempallegar-nos de l’obsessió malaltissa de l’error. És una qüestió de salut pública per a preservar la vitalitat de la pròpia llengua». «¿Com pot ser que es considere no genuïna una paraula usada ininterrompudament des dels mateixos orígens de la llengua? Col·lectivament, eixa forta exigència té uns efectes molt perniciosos en la confiança dels parlants». Per exemple s’han arribat a considerar faltes també, o no adequades per a registres formals paraules o formes com acurtar, anou, apretar, almorzar, cego, coixo, faena, febra, gasto, llonja, despedir i despedida, mentira, rabo, vore, vullga, xanglot, xillar i centenars i centenars de paraules i expressions més, a banda de les citades més amunt, moltes d’estes emprades i documentades en el segle xv, el nostre Segle d’Or de les lletres, i algunes, com febra, en el s. XIII, i medir, en el s. XIV. I usades en segles posteriors i habituals en la parla valenciana actual. ¿Amb quin criteri se les ha excloses o marginades del valencià formal?

Els criteris d’avaluació i l’obsessió per les faltes en els exàmens de coneiximent del valencià són tractats també en el llibre que comentem: «Els models d’exàmens que es fan per a acreditar els coneixements de valencià han contribuït poderosament a reforçar esta obsessió per les faltes. Este tipus de proves està formulat com una bateria de paranys posats per a fer caure l’examinand. No es valora la seua competència comunicativa». Lacreu, en l’article ‘Què és correcte?’, del llibre que comentem, celebra que últimament les gramàtiques de la nostra llengua hagen descartat la utilització dels qualificatius correcte/incorrecte, per la càrrega negativa, fins i tot anacrònica, que contenen a l’hora de valorar paraules i fets lingüístics. Però advertix també de les interpretacions restrictives dels conceptes adequat/inadequat, preferible, registre formal/informal, substitutoris dels repressors correcte/incorrecte. Advertiment fonamentat, ja que en alguns exàmens de coneiximent de valencià es demana que les respostes s’han d’ajustar a l’opció més adequada en un registre formal. «Devem ser la llengua més exigent del món a l’hora d’expedir certificats de puresa lèxica», opina amb tota la raó, pense, l’autor de Més que paraules, que també es pregunta: «És inadequat usar vore i inclús?». És que algú pel seu compte i risc ha considerat que són formes inadequades. Eixes i centenars més, afegim, registrades en el Diccionari normatiu valencià. Puntualitza Lacreu que «No hi ha cap raó objectiva per a considerar que variants com aquest, feina o servei, per posar uns pocs exemples amb alt valor emblemàtic, són més apropiades per als registres formals que les variants este, faena o servici, habituals actualment entre els valencians».

En la referència que fa als Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, auspiciats per la Direcció General de Política Lingüística, organisme que, incomprensiblement, «ninguneja» (a) l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Lacreu diu: «No deixa de ser un contrasentit que les solucions considerades per l’ens normatiu més apropiades per als usos formals valencians de caràcter general i oficial estiguen proscrites per als funcionaris de la Generalitat». Com ja hem opinat en altres articles, els citats Criteris propicien el model lingüístic de valencià de laboratori, estrany en bona part a la parla valenciana, i se situen en l’antítesi de les posicions lingüístiques de Lacreu i del model que s’inferix dels documents normatius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i de molts altres lingüistes valencians.

Una constant en este llibre i en altres de Lacreu és que no pontifica, ni fa afirmacions perquè sí, sinó que argumenta amb dades i raonaments entenedors les posicions que defén i el perquè de les seues propostes. I, especialment, destacaria el seu tarannà aperturiste i inclusiu en pro d’un valencià per a tots els usuaris i no sols per a especialistes, «El coneixement de les paraules ens ha de servir per a comunicar-nos millor amb totes les persones que formen part del nostre entorn. Eixe és, en essència, el propòsit global d’este llibre: una aposta per la normalitat del valencià que en facilite l’ús social».

En definitiva, és estrany que l’ideari lingüístic que s’inferix dels articles de Més que paraules no siga el que presidisca, en gran part, la política lingüística de la nostra Generalitat.

https://www.levante-emv.com/postdata/2020/10/03/mes-paraules-aposta-per-normalitat-14799732.html

Un exemple de model lingüístic identificable i assimilable

Leo Giménez 05.01.2020 | 19:03 Levante-EMV ‘Panorama’

Un exemple de model lingüístic identificable i assimilable

En esta columneta, moltes vegades, faig crítiques del model lingüístic de llibre, artificiós, influït per l'elitisme noucentiste catalanooriental, que utilitza profusament paraules o expressions estranyes a la parla valenciana i que produïx rebuig entre els estudiants i entre la immensa majoria de valencianoparlants.

Per això dona gust obrir les pàgines d'un llibre com Revoluciona la teua vida. Destapa el teu potencial, de Juan Planes, editat per Àrbena i versionat en valencià per Vicent Satorres. Un manual escrit en un model normatiu, comunicatiu i entenedor per a qualsevol persona alfabetitzada, que parle valencià o que l'entenga, encara que no tinga moltes nocions de normativa en esta llengua. Un text dels que poden acostar nous lectors a este idioma, basat fonamentalment en el patró lingüístic que s'inferix dels documents normatius de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i, anteriorment, de l'antic programa de traducció i correcció Salt, apartats del model artificiós del dit valencià culte. En l'esmentat manual s'usen els plurals «hòmens» i «jóvens», que són les formes que diem els valencianoparlants, les tradicionals i etimològiques; les que prioritza l'AVL, i que, incomprensiblement, marginen els Criteris lingüístics de l'Administració de la Generalitat, impulsats per la Direcció General de Política Lingüística, i bandegen també altres instàncies «selectes», en favor de les formes «homes» i «joves», que no usem en la parla, majoritàriament, els valencians. La forma «vore», 'percebre amb la vista, amb l'enteniment, etc.', que és amb la que ens entenem la immensa majoria de valencians, és la que s'empra en Revoluciona la teua vida, forma verbal documentada profusament pel Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL), que ja apareix en la Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana, fa 250 anys. La forma verbal «vullga» i flexió és la que s'usa en el llibre que comenten, i no l'estranya, per a valencianoparlants, «vulga». Sobre la bondat de la forma «vullga», documentada en 1494, segons informa el CIVAL, recomane la lectura de l'article «Es vullga o no es vullga, així és com es diu», de Josep Lacreu, contingut en el blog «Pren la paraula» d'este mateix diari, Levante-EMV; com també recomane l'article del mateix autor en el referit blog «Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança», on també reivindica la validesa del verb «alcançar», un verb titlat de barbarisme injustament, perquè ja s'emprava en el segle xv; apareix en escrits de Martí de Viciana i del papa Alexandre VI, que no devien ser secessionistes avant la lettre. «Alcançar» és utilitzat a bondó en Revoluciona la teua vida, com també s'hi empra «disfrutar», verb ben integrat en la parla valenciana i documentat en escrits de fa més de 200 anys, així com els increments verbals valencians en –ix («contribuïx», «consistix», «aconseguixen», etc.). I com es pot suposar en un text escrit en el model lingüístic valencià, en el llibre comentat s'utilitzen els demostratius simples, «este», «eixe» i flexió, formes també, inexplicablement, marginades també pels Criteris citats més amunt, i per l'integrisme lingüístic. Tot un goig, llegir un boníssim llibre en un valencià entenedor i de sempre, i normatiu alhora. I a vore si condix l'exemple.

L’ACOLLIDORA I DESPERSONALITZADA C

La consonant c resulta fàcil d’escriure. Puc dir que em relaxa fer en el paper eixa forma corbada inacabada. També és agradable, si la trobem com a numeral romà. Vaig pensar, des del primer moment, que era un signe defensor. Si apareix a principi de paraula protegix, en tindre forma de braços semitancats, a la resta de lletres d’una paraula. Impedix que  puguen envolar-se o tacar-se.
  Tanmateix, els seus efectes benefactors se’m frustraren quan pensí en l’excessiu valor fonètic que conté. Vaig descobrir que actuava d’oclusiva velar sorda (cullera) i sonora (dracma) i alhora de fricativa alveolar sorda (cel). Intente en la vida estar a bones amb el proïsme però, per molt que vullguem, no sempre podem”anar a missa i repicar” com fa la c. Crec que les lletres no haurien de representar tres fonemes perquè perden la personalitat pròpia. Així ho comprenguí quan, allà pels anys 80, després de tota una vida d’infant escoltant les denominacions País Valencià i Regne de Valencià, em diguérem que érem Comunitat Valenciana, amb c inicial. Tres termes per a un poble és massa. Em recordava al conjunt del veïnat d’una finca més que a un símbol identitari. Sempre he sigut defensor de l’entesa valenciana així que continue creient que algun dia trobarem una fórmula menys despersonalitzada, on estiguem identificats i identificades sense recórrer al terme comunitat, iniciat amb la consonant c.
   No he deixat d’estimar mai els valors de la c però, com he dit, m’he mostrat sempre contrari al que suposa despersonalitzar qualsevol societat amb la definició de comunitat o com siga. Potser per eixa raó em preocupa el problema català. La sentència d’un juí, a la qual cal respectar, no és solució de res. Les persones sentenciades representen quasi la meitat d’un poble ferit. Hemorràgies com eixes sols es curen amb diàleg i ganes de superar els problemes. Hem de pensar que en la societat, com en la llengua, cabem tots i totes. Estos dies en el taller de Josep Lacreu dedicat a la transcripció de textos orals, organitzat per la tècnica i companya Bàrbara Sales de Montcada he entés que l’escriptura no sols és el respecte de la norma sinó que ha de tindre en compte la realitat fonètica del carrer. És el mateix que, d’una altra manera, promou l’entitat Taula de Filologia Valenciana a través de les seues Jornades, com la celebrada ara a Alaquàs.
   En definitiva, brindem pels valors positius de la lletra c com a símbol acollidor. No ens acosten massa a les possibilitats despersonalitzadores que també pot assumir esta consonant. Si neutralitzem les  vides i la identitat de les nostres societats, acabarem per no existir. El pitjor és que les persones invisibles no poden ser valorades. No deixem mai que ens facen desaparéixer perquè: si no som, no serem, ni viurem amb dignitat.

ELS ENTREBANCS DE LA LLETRA M

Lluís Mesa
   Hi ha lletres que, especialment quan estàs aprenent a escriure, et fan patir. Una en va ser, per a mi, la m. Des del primer dia que agafí la llapissera, vaig estar obligat a escriure-la sovint perquè és la inicial del meu primer cognom. No forma un signe curt i et fa dibuixar unes gepes que, com si foren un parell de tanques, et ralentitzen l’escriptura. Vista a distància, pareixen dos entrebancs que no et deixen continuar. Eixe fet em fa pensar que la vida està plena d’obstacles. Alguns els creem, quan realment no tenen importància. Contràriament, uns altres no volem vore’ls i són perjudicials.
  En política, el poble ha quedat fart dels lleugers entrebancs que han impedit el pacte ràpid de les forces progressistes, quan se sabia quin era el final. La situació, una miqueta ruboritzant de l’ajuntament de València, hauria de fer pensar els dos partits afectats. També el pacte de Guadassuar, un mes després de triar alcalde. Cal augmentar, doncs, la cultura pactista. La ciutadania demana que s’ensenyen a fer-ho ràpidament.
   Apareixen també en la nostra societat entrebancs lingüístics evitables. A vegades, quan no es coneix massa el valencià, s’opta per solucions complicades que suposen l’invent de paraules. Per exemple, l’altre dia, en una preselecció fallera de València, una presentadora digué a les falleres que anaren a l’assient. De segur, haguera estat més fàcil triar el terme cadira, així s’haguera evitat el problema d’inventar vocables.
   Hi ha entrebancs seriosos, com el de la cura del medi ambient, que no tractem realment com és. La problemàtica de la contaminació de les platges valencianes és greu i va més enllà del fet que no s’hi puguen banyar turistes. Tant de bo tornen a l’aigua de seguida i no hi sorgisquen altres incidents. Però eixe símptoma el que indica verdaderament és que sobresaturem la mar amb abocaments. No tenim, doncs, una altra solució que ser autosostenibles, ja que no deixem temps perquè la natura es regenere.
   Existixen uns altres entrebancs davant els quals ens tapem els ulls: la fam del Tercer Món, les dictadures cruels en els països subdesenrotllats, el no reconeixement dels drets de la dona en el món àrab, o el menyspreu cap al poble sahrauí. Estes són algunes de les greus situacions que hauríem de mirar amb serietat i preocupació.
   En definitiva, hem d’entendre on estan els problemes de la humanitat. La lletra m, amb les seues elevacions, és un signe il•lustratiu de com assumir-los. Perquè, a més de dos entrebancs, dibuixa dos túnels en la part inferior. Ells poden ser el ràpid camí on trobem solucions. Així que triem i resolguem les autèntiques problemàtiques. Les nostres humils actituds creen la força per a superar qualsevol greu entrebanc humà.

EL DÍGRAF NY: EL TRIOMF DEL DUALISME I LA CRUÏLLA

Lluís Mesa
   La combinació de lletres, a voltes, genera fenòmens interessants. Per a mi, entre els  més cridaners està el dígraf. El fet que s’agrupen dos lletres per a representar un únic so significa que  lliuren solidàriament la seua personalitat per a crear un so diferent.
   Però, si hui propose als amables lectors i a les amables lectores obrir la porta a l’esforç solidari dels dígrafs, és perquè n’hi ha un dels quals, per un parell de motius, em trobe especialment orgullós: la ‘ny’. El primer és perquè ens identifica, ja que unes altres llengües no el tenen. Per a entendre la segona raó, cal dir que un dels seus components, la ene, forma part de moltes paraules genuïnes valencianes. L’altre. la i grega, ara apareix sobretot en estrangerismes. Eixa realitat em fa pensar que actualment la ‘ny’ suposa un espill clar de la vida. En ella es veu que res és pur en el món.
  La idea que tots els pobles som el resultat de confluències em fa recordar el llibre De Impura Natione i als seus autors: Eduard Mira i el desaparegut Damià Mollà. La publicació de l’obra el 1986 va marcar una fita per a definir la nostra identitat. La recorde il·lusionadament. Després d’anys de discussions entre els sectors valencianistes irreconciliables, es plantejà com a via de solució als conflictes l’entesa i el dualisme. Deien estos autors que València “és frontissa, és cruïlla, ròtula, balancí”. L’heterogeneïtat, segons ells, ens enriquix. Suposa una oportunitat i no un entrebanc.
  Tal vegada, per eixe motiu, em costa acceptar la polèmica que crea en alguns sectors l’aplicació del plurilingüisme escolar, ja reconegut pel govern de Fabra el 2012. Més enllà d’aspectes legislatius o polítics, significa que l’alumnat podrà estudiar amb igualtat de condicions els dos idiomes propis i l’anglés. És una manera de protegir el bilingüisme, de mostrar-se heterodox i heterodoxa i d’integrar-se en el món.
   A més, trobe que l’esperit crioll que representa la ’ny’ caldria que formara part de les nostres actuacions. En la societat, no sols hem de respectar les persones que considerem diferents sinó considerar-les part de nosaltres. Les discapacitats, les opcions sexuals o la migració no estan per a viure-les en una aula a banda, en un barri apartat o en un submon tancat. Les diferències són parts constitutives de les societats.
  En definitiva, alegrem-nos de tindre la nostra ‘ny’ perquè és l’element que ens fa oblidar el purisme i l’ortodòxia. Tots dos són negatius. Sols aprofiten per a fomentar els autoritarismes, la violència i les xenofòbies. Mirem-nos, doncs, com a cruïlla o encreuament de camins perquè eixa actitud ens farà més tolerants. No oblidem que sempre som i serem el resultat de la fusió de cultures, llengües i civilitzacions.

LA SILENCIADA H I LES VÍCTIMES DEL METRO

   Lluís Mesa

L’altre dia, en l’assaig de l’acte d’homenatge a Paco Muñoz a Estivella, el director  Josep Miquel Martínez recordava que el silenci és música i que cal saber-lo interpretar. Llavors em va vindre al cap el fet que en el nostre alfabet tenim una consonant silenciada que hem de valorar. Es tracta de la lletra h. Alguns i algunes no la tenen en compte. No recorden que en valencià es pronuncia hac i que a voltes té un so consonàntic que es diu h bufada o aspirada.
   En la vida hi ha encara moltes veus mudes, com la huitena lletra de l’alfabet. Són aquelles de les dones callades en els països àrabs i en el planeta, o les dels hòmens homosexuals que poden ser condemnats a mort en 11 països de la Terra.
   L’actualitat també ha intentat emmudir la veu de les persones migrants. Tenim el cas de la detenció a Itàlia de Carola Rackete per a castigar la seua heroica entrada en vaixell amb 42 migrants. Es troba l’exemple del tràgic silenci del salvadorenc Óscar i la seua filla Angie Valeria en ofegar-se al riu Bravo, quan intentaven arribar als EUA.
   En la política valenciana hi ha veus emmudides injustificadament. La tanca electoral del 5%  impedix que, aquella part de l’electorat que vote al partit que no passe d’eixe percentatge en el territori, estiga representada en les Corts Valencianes; mentre que per a tindre veu en el Congrés dels Diputats sols cal el 3% dels vots de la circumscripció.
   Malgrat tot, davant eixa realitat silenciada, hi ha lloc per a l’esperança. L’èxit, per exemple, de l’Associació de Víctimes del Metro del 3 de Juliol, després de tant de temps de concentracions callades per l’administració a la plaça de la Mare de Déu de València, és un símbol de lluita. Vaig tindre la sort de participar-ne. M’incorporí tard,  però recorde: quan n’érem pocs i poques, l’última concentració amb el periodista Ébole o l’emocionant moment de retornar el nom a l’estació de Jesús. Mai oblidaré l’entrada de Beatriz Garrote a l’agonitzant Canal 9, ni deixaré de rellegir el llibre de Laura Ballester,”Lluitant contra l’oblit” o d’escoltar Alabajos o Monleón. Guardaré amb estima la meua camiseta negra dedicada a les víctimes i el record del dia que la duguí a l’acte de nomenament del president Puig l’any 2015. El silenci, doncs, acaba per parlar i té dret a ser reconegut en la lletra h i en  l’associació de víctimes del Metro del 3-J.
   En definitiva, no amaguem ni menyspreem el valor de cap consonant. Encara que siga silenciosa, és nostra. Mantinguem la lletra h. No ens importe que siga muda. No ens oblidem dels qui no poden parlar. Posem-los la nostra veu perquè es veja que són reals  i tenen dret a la justícia. El silenci no pot ser mai l’oblit.